PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
The Serra de Tramuntana mountain range sprawls for approximately 90 km, from the southwest to the northeast of Mallorca.
With more than a dozen peaks at altitudes of over one thousand metres, these mountains form one of the most emblematic areas on the island. The predominance of calcareous stone in these mountains and constant interaction with the surrounding water have given rise to a unique landscape with endless karst formations.
Menut, Binifaldó, Son Moragues, Cúber, Sa Coma des Prat, Mortitx, Ses Figueroles, Míner Gran, Sa Coma den Vidal, Gabellí Petit and Planícia are among the many public estates that belong to the Autonomous Community of the Balearic Islands and form part of the Serra de Tramuntana Nature Area. Together, these estates have a total surface area of approximately 4000 ha.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Allowed uses and activities:
- Gathering asparagus, wild mushrooms, esparto, fan palm, fruit and other items for personal use, except in some areas of the site.
- Gathering non endemic snails for personal consumption, except in some areas of the site.
- Traditional agricultural and livestock activities.
- Small family allotments for personal consumption in the immediate surroundings of existing properties.
- Hunting in the reserved grounds and controlled areas.
- Non-competition recreational and sports activities, except in some areas of the site, as long as these do not imply excessive noise and are not cross country.
- Recreational fishing from boats.
- Recreational and sport diving in the sites marine area.
Uses and activities that require written authorization:
- Professional filming or photography, especially of an advertising nature, as well as video recordings for the television.
- Exploitations and concessions for privative use of water.
- The use of plant protection products to treat plagues.
- Gathering asparagus, wild mushrooms, esparto, fan palm, fruit and others for a commercial use.
- Gathering non endemic snails for a commercial use.
- Changes to the natural ground covering.
- Non-traditional agricultural and livestock activities and uses.
- Climbing, abseiling, free flight, descents into ravines, canyoning and other high risk activities.
- Scientific projects and investigations.
- Catching slipper lobsters (Scyllarides latus).
- Improvement of lanes, forest tracks or other types of paths and roads available for public use, or the elimination of residual forest biomass.
- Non hunting shooting competitions in some areas of the site.
Forbidden uses and activities:
- The destruction of minerals, rocks and remains.
- Activities that modify embankments, grooved limestone, gullies and other areas and karstic moulded morphology.
- Alterations to underground cavities.
- Actions that could lead to significant degradation of the marine environment, or that of the aquifers, torrents, ponds and springs.
- Recreational and sporting activities in some areas.
- Trawling, seine and long line fishing
- Collecting mother of pearl Pinna nobilis.
- Anchoring over meadows of Posidonia oceanica and maërl beds.
- Cross country wheeled transport apart from what is essential for carrying out agricultural and forestry tasks.
- Introduction of non-native species of flora and fauna that have invasive characteristics into the natural systems.
- Use of plant protection products in some areas of the site.
- Use of specimens or populations of laurels, yews, boxwoods, maples and other species belonging to relictual communities.
- Lighting fires in forest areas.
- Recreational and sport sailing as well as the use of any type of boat or floating device whether sail or motor, in the designated swimming areas.
- Divers cannot have, in their personal possession or on their boats, instruments that can be used for fishing or the extraction of marine species.
- Feeding the marine species.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
The main objective of the classification of a protected Nature Area is the conservation of its natural and cultural value.
The Serra de Tramuntana received its status as a Nature Area through the Balearic Islands Government Resolution of 16 March 2007 (BOIB, No. 54 EXT).
With a land zone of 62,403 ha and a marine zone of 1,123 ha, this is the largest protected nature area in the Balearic Islands. In fact, its borders cover parts of the municipal areas of Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller and Valldemossa.
The Natural Resources Management Plan of the Serra de Tramuntana, which was approved by Decree 19/2007 (BOIB No. 54 EXT), aims to serve as a general structure for the management of natural resources and values. For such purpose, this plan has divided the area into zones (exclusion, limited use, compatible use and general use) and regulated its use (permitted, authorised and prohibited).
The Serra de Tramuntana Nature Area includes the Natural Monument of the Torrent de Pareis, Gorg Blau and Lluc (which received such status by virtue of Decree 53/2003, of 16 May) and the Natural Monument of les fonts Ufanes (declared such by Decree 111/2001, of 31 August). Moreover, the Nature Area either partially or completely encompasses different zones that are also included within the Natura 2000 Network (Sites of Community Importance and/or Special Protection Areas for Birds), protected oak forests and urban protection legislation, such as the Serra de Tramuntana Natural Area of Special Interest (ANEI de Tramuntana), among others.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Located in the northern part of Mallorca occupying the municipalities of Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller and Valldemossa.
MAPA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
The landscape of the Serra de Tramuntana is noted for its diversity. The many different wooded, shaded and sunny areas, shaped by oak forests, pine forests, Mauritania Vine-Reed and other species, alternate with agricultural fields, where olive groves are particularly common.
One of the most significant aspects of this mountain range is the vast wealth of its plant life. The countless endemic species include some extremely rare plants and others with very extensive populations, such as the Balearic St. John’s wort (Hypericum balearicum). The Serra de Tramuntana is also a refuge for animal species such as the Mallorcan midwife toad (Alytes muletensis), and accommodates numerous endemic invertebrates, birds, cave-dwelling species, and more.
The coastline of the Serra de Tramuntana boasts abundant Posidonia oceanica prairies. Along with the maerl beds and coralline communities, these algae species are particularly worthy of note for their beauty and good state of conservation.
Human activity has been connected with the Tramuntana Mountains since time immemorial. Proof of this can be seen in the stone wall borders and terraces, icehouses, watchtowers, fortifications and water deposits, which embody an important part of our history.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Managed by Espais de Natura Balear, the Serra de Tramuntana Nature Area has the following facilities:
-Nature Area Information Centre-Ca s’Amitger (Lluc). Ctra. Lluc a Pollença s/n. Telephone: 971 51 70 83 / 971 51 70 70.
-Binifaldó Environmental Education Centre.
-Mountain refuges: At El Gorg Blau, Cúber, Son Moragues, Coma de Binifaldó, Lavanor and the comuna de Caimari.
-Campgrounds: Es Pixarells and la Font Coberta. For reservations, call: 971 51 70 70/74
-Recreational areas.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
For information about shelters, please visit the following link to IBANAT (catalan version): www.caib.es and if you prefer Spanish language at the following link: www.caib.es
To reserve a shelter: Reservations are made online or throught the web page of IBANAT, in catalan/Spanish at the following link: www.caib.es
For questions you can call 971177652 (Monday to Friday from 10am to 14 pm)
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
People who are unable to access the area due to any physical or mental difficulties, can request to do the routes in a Jöelette chair. For more information see leaflet www.caib.es
To choose between the itineraries on offer, you can contact the Estate Information Point, they will suggest various options. (Contact phone number for the park: 971 18 10 22)
To set a date for a visit, please contact the Red Cross volunteers, at least three weeks beforehand. (Red Cross helpline telephone number 971295000, 24hrs).
The visit can be set as long as there are volunteers available.
The loan of the chair is totally free.
The Project is fully financed by “La Obra Social de La Caixa”.
What are Jöelette chairs?
They are a kind of all-terrain chair with just one wheel that allow people with reduced mobility to take part in excursions over rough terrain with the help of three or more people to lead the chair.
Protected natural areas made more accessible
The protected natural areas in the Balearic Islands offer many opportunities for us to enjoy nature, but access to them is impossible, in many cases, for people with reduced mobility.
Now, the Jöelette chairs will allow people with reduced mobility to have first-hand contact with nature.
An offer of 12 chairs.
We have 12 Jöelette chairs that can be used in the protected natural areas of the Balearic Islands: eight chairs in Majorca, two in Minorca, and one in Ibiza and another in Formentera.
And a group of volunteers has been formed to lead the chairs.
Who can go on an excursion in a Joëlette chair?
Any person, whether resident of the Islands or not, who cannot access the natural areas due to physical or mental difficulties can request an excursion in a Joëlette chair in the protected natural spaces of the Balearic Islands.
The use of the Joëlette chairs is limited to people who weigh under 120kg.
What itineraries can be done?
The protected natural spaces of the Balearic Islands offer a wide selection of routes. Check which one is best both for its features and difficulty level as well as for the time of year. The staff of the protected natural spaces can give you extensive information in this regards.
Requests
In Majorca: Tel. 971 29 50 00 (24h), Red Cross in the Balearic Islands.
In Minorca: Tel. 971 17 77 05 from 9am to 2pm Monday to Friday.
In Ibiza and Formentera: tel. 971 30 14 60 from 9am to 2pm Monday to Friday.
The request must be made at least three weeks before.
Depending on the availability of the volunteers a date will be set for the excursion.
If you have a team of people trained in driving Joëlette chairs, the availability of the chair/s will be confirmed when you put in the request.
Education centres that book activities from those offered as educational resources by the natural protected areas can request the chairs, making a note in the inscription form of how many they will need.
The use of the Joëlette chair is subject to availability of the drivers.
The loan of the chair is totally free.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
- Camí de les cases de Planícia
- Itinerari de la font de s'Obi
- Itinerario de l'aljub dels Cristians
- Camí des Ribassos
- Camí de la cometa des Morts
- Volta a sa Moleta de Binifaldó
- Puig de Galatzó per Son Fortuny
- Camí de la coma des Cairats
- Pujada al puig Tomir
- Camí de ses Basses de Mortitx
- Camí des Pixarells
- Camí de Binibassí
- El camí Vell de Caimari a Lluc
- Pujada al puig d'en Galileu
- Castell d'Alaró
- Camí des Correu
- Pujada a la mola de s'Esclop
- Camí Vell de Lluc a Pollença
- Volta des General
- Itinerari de ses Sínies
- Les fonts Ufanes
- Camí de cala Figuera
- Volta al puig des Tossals Verds
- Itinerari de Cúber a Biniaraix
- Camí de la coma de Binifaldó
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de les cases de Planícia
Dificultad:Low
Distancia:3 km (one way)
Duración:75 min
Requisitos:Must be followed on foot
Recomendaciones:Comfortable shoes
Temática:Landscape, flora and fauna
The Cases de Planícia Trail is signposted as “Camí de les Cases de Planícia”. This itinerary goes through the public estate of Planícia, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area, in the municipal area of Banyalbufar. It starts at the entrance to the estate, which is located at kilometre 90.2 of the Pollença-Andratx highway (Ma-11) and finishes at the estate’s houses. This trail can connect with other itineraries, and particularly with those of Font de s’Obi and Aljub dels Cristians.
Etapas
Before you begin the hike, you may like to know a bit about the history of the estate. Planícia was documented as such as in the 14th century. Owned in the 15th century by the brothers Jaume and Gregori Johanm, the farmstead made its way to the hands of Francesc Sunyer Colomines, a knight and a minister of the Inquisition. In 1732, it was owned by the Marquis of Campofranco, apparently marking the beginning of abundance for the estate. During this period, the estate facilities included houses, an olive oil mill, an animal-driven mill, a still to produce liquors and a cellar. There was a vegetable garden, as well as olive groves, carob bean groves, fig groves, vineyards and grain fields. The grapevines, which were sown in different places around the estate, produced up to 20 somades of grapes (a somada is a measurement based on the load that could be carried by a mule, which was ususally 4 sacks). In 1938, due to the great social changes and the progressive decline of the Marquises who had gradually sectioned off the estate, the Balle family purchased Planícia and continued with agricultural production until the 21st century. In February 2009, the estate was purchased by the Autonomous Community of the Balearic Islands and the Spanish Ministry of the Environment, and ever since, it has been administered by the Regional Ministry of the Environment of the Balearic Islands.
The path leading to the estate’s houses begins at the estate entrance gate, which is located on the highway. Please keep to the asphalted road at all times. You will come to the first bends in the path beneath the shade of a holm oak and pine forest. At the crossroads with the GR (long trail) from Estellencs, the landscape changes and you will begin to see the first olive tree groves. In the past, olive oil was the most important product made by mountain estates. Hundred-year-old olive trees are found virtually everywhere in the nearby area. In fact, it is said that the Carthaginians taught the islanders the art of grafting the wild olive trees that grow in all of the island’s scrublands. As you continue down the path, you will see the starting point of the Font de s’Obi Itinerary. A bit further down the road, you will come to the Es Camp Gran (large field). According to the elderly generations of Banyalbufar, this flat plane or prairie lends its name to this estate, which is nestled in the mountains. The largest cultivation area in Planícia, this was the site of the estate’s oldest olive trees. While in the hands of the last owners and coinciding with the decline in olive oil production, those trees were removed to create pastures for the sheep. On the left, you will see the porch structure known as the Porxo des Camp Gran, which is open on one side. This dry wall construction can serve as a shelter in case of an unexpected rainstorm. Once you have passed the Es Camp Gran, just past the starting point of the Aljub dels Cristians trail, you will see three stone pines (Pinus pinea), which were listed on the Balearic Islands Catalogue of Singular Trees in May 2004. A pair of long-eared owls (Asio otus) has built a nest in the crown of one of the trees. Along the line between the cultivated fields and the forest area, at an elevation of 420 metres, you will now arrive at the houses, which offer a spectacular panoramic view of the coastal areas of Banyalbufar, Estellencs, Andratx and Sa Dragonera. Near the main building of the houses, you will see other buildings that were designed for agricultural purposes. Sitting a bit further away, in the Camí des Rafal trail, is the Casa de les Collidores, a house that was built to accommodate the olive harvesters who came from the nearby towns.
The estate houses are located in a privileged spot on the north side of the plateau of Planícia. Still in good condition, they comprise one of the best remaining examples of estate houses in the Serra de Tramuntana mountains. In 1636, the distribution of the houses was as follows: olive oil mill, kitchen, sitting room and olive oil cellar. The number of rooms and the quality of their furnishings are indicative of the original humble nature of these houses. Today, Planícia’s buildings are complex, with an elongated layout, the main façade of which faces the northwest. The buildings consist of two floors, with the exception of the main entrance area, which has a single floor, crowned by a balustrade. The main door bears a segmental arch that is flanked on each side by a window. This door opens to a hall that in turn leads to a small and well-proportioned courtyard. Covered in grapevines, the courtyard separates the more modern house of the owners, on the right, from the older house of the tenant farmers, on the left. Sitting in the left rear corner of the courtyard is the rainwater cistern.
With an olive oil tradition dating back to among the first in Mallorca, Planícia in fact has its own mill, which continued to produce oil for market distribution until just a few years ago. The left wall bears the construction date of the olive oil mill, 1724, which is the same year that the tenant farmer houses were built. At the time, this was considered to be a modern oil mill; its two beams giving it still more prestige. In the 20th century, while owned by the Balle brothers, the system was mechanised to expedite the olive oil production process. During the 1944-1945 season, this mill produced 12,794 litres of olive oil, an amount that can be considered normal or perhaps even a bit low. According to an informant, one year the harvest was so good that the mill put out nearly 72,000 litres of olive oil. The oil cellar, which is attached to the mill, still contains the oil storage tank and the built-in basins where the water was separated from the oil.
Once the damaged olives and the unwanted impurities were removed from the batch, the oil production process began. Below is a brief description: The first step was to crush the olives and form a paste. The olives were poured into an inverted-pyramid-shaped wooden silo known as a tremuja. The tremuja was in turn connected to a circular stone, which acted as a base. Rotating on top of the base was the rutló, a large conic-shaped milling stone that crushed the olives as it went round. The movement of the trull, or mill, required the strength of an animal, which was thus attached to it and walked in circles, moving the gears. Pressing the olives was the second step of the process. The olive paste resulting from the initial milling process was then collected by an olive mill worker and placed in circular straw trays known as esportins. Once these containers were full, they were stacked on a large coarse stone plate known as a bassi and then pressed beneath the wooden beam, which was formed by a long and heavy tree trunk. Two men would lower the beam, using a large stone known as a quintar, forming a sort of pulley mechanism. The straw trays were placed under pressure and constantly doused with boiling hot water from the caldron, which was always on the fire. The oil and the hot water that dripped out of the trays were collected on the bassi and then channelled into the sorting basins. The last step of the process involved the separation of the hot water from the oil, which floated on top. This was done in the sorting basins. Once the process was complete, the oil was stored in a room known as the oil cellar. This cellar also served as a storage room for the oil measurement utensils. The oil was stored in metal jugs known as odres until sold. Olive oil production could be reinstated at the Planícia mill in the future.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerari de la font de s'Obi
Dificultad:Low
Distancia:1.100 m (one way)
Duración:55 min
Requisitos:Must be followed on foot
Recomendaciones:Comfortable shoes
Temática:Landscape, flora and fauna
This itinerary goes through the public estate of Planícia, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area, in the municipal area of Banyalbufar. From the estate entrance, follow the Cases de Planícia trail, and 815 metres down the road you will see the head of this trail, which will take you to the Font de s’Obi spring and bring you back to the Cases de Planícia trail.
A part of this itinerary runs along the old Camí Reial, or Roman highway, which connected the towns of Banyalbufar and Estellencs and today forms part of the GR-221 (long trail) that connects Andratx with Pollença.
(Català)
Aquest itinerari transcorre per la finca pública de Planícia, inclosa dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, en el terme municipal de Banyalbufar. Des de l'entrada de la finca s'ha de seguir l'itinerari camí de les cases de Planícia i després de 815 metres trobarem l'inici del nostre itinerari, que ens conduirà a veure la font de s'Obi per tomar a finalitzar al camí de les cases.
Etapas
Walking through the holm oak grove
Just a few metres down the trail you will enter a holm oak grove. Holm oak (Quercus ilex) forests limit the passage of light and create a cooler environment beneath the trees. Despite the lack of light, there are a number of plant species that typically grow in the holm oak forest, which you will see all along the itinerary. These include the butcher’s broom (Ruscus aculeatus), with its well known fruits that look like bright red balls, and the frequently found Balearic sowbread (Cyclamen balearicum), which is unmistakable when in bloom. This species is also easy to identify by its leaves, which are dark green on one side and reddish on the other.
Our stone terraces and their raison d’être
Throughout virtually the entire itinerary, you will see traditional stone retaining walls along the hillsides and the slopes of the mountains. Known as marges, these walls retain the soil, creating terraces that make crop cultivation possible. The results are terraced cultivation fields locally known as marjades.
The terraced areas are an identifying feature of Banyalbufar and one of the best examples of traditional engineering. Bearing witness to thousands of years of agriculture, the terraced fields are predominantly used for the cultivation of dry farming orchards, such as carob, almond and the majestic olive trees.
Today, these retaining walls are a superb example of the island’s heritage. They also play an important role in nature as the habitat of many plant and animal species, while contributing to the conservation of the area’s biodiversity and the survival of species of limited distribution.
The Font de s’Obi spring, a trough for our fauna
After a small climb, you will come to a fork in the trail, where you will veer off to the right, to reach the spring, Font de s’Obi, which emerges through the cracks of a rock. The water is channelled to the trough that lends the spring its name, as an obi is by definition a “stone or wooden container that is used to feed animals or to provide them with water”.
In fact, S’Obi was a watering hole for livestock animals until just a few years ago.
In recent years, however, cattle have been in decline in the Serra de Tramuntana, making this trough a stop for other types of animals.
Here, it is not uncommon to see a greyish bird with a pale breast and belly, known as the spotted flycatcher (Muscicapa striata). This bold bird can be seen everywhere in the summer, standing tall in hedges, on branches and on walls, with a watchful pose. Attacking the insects within its reach in mid air (often flies, as its name indicates), it then returns to its perch, occasionally letting out a short call, like the sound of a tree branch as it breaks. Also frequently sighted here in the winter is the unmistakable robin (Erithacus rubecula), a robust bird with a muddy green colour and a red breast that serves as a territorial “signal”. Finally, we have the greenfinch (Carduelis chloris). Whilst the males of this species are dark green with yellow spots on the sides of the tail and wings, the females have a paler plumage.
Though a bit shyer and harder to see, we know that the mammals in the area also stop here to drink. These include the pine marten (Martes martes), the genet (Genetta genetta) and the common weasel (Mustela nivalis).
The Font de s’Obi shack
Located next to the spring is a dry stone shack. As a rural construction system associated with farming and ranching activities, many of these dry stone structures were originally conceived out of the need to clear the soil of stones for better cropland. Once removed from the soil, the abundant stone was then used for different types of buildings and infrastructures. Thus, many different auxiliary structures of vast ethnological and constructive interest were erected around the farms, including porches, wells and threshing floors.
The small house next to the Font de s’Obi spring is an example of these types of farming constructions. This edifice was essentially designed to house the men who made the terraced fields. Equipped with a rainwater cistern, the house still bears the remains of a bar that served to sustain the bunks. A bit further down the trail, you will see the remaining foundations of what was once the storage room for the tithe, a ten percent tax that was usually paid in kind – and specifically in olives – in this area of the island.
The European fan palm and llatra (palm handcrafts)
One of the most noteworthy plants that grow along this trail is the European fan palm (Chamaerops humilis), the only indigenous palm in the islands. This species grows rather erratically in the Serra de Tramuntana. Found in the southernmost and northernmost areas of the mountains, it is completely absent in the central mountain areas. Traditionally, the long leaves of this plant have been used to make brooms, hats, olive oil pressing trays, fans, baskets of all types and many other goods.
Once dry and treated with sulphur for greater pliability, the leaves of the fan palm are woven. Here on the island, this craft is known as llatra.
Today, the European fan palm is a protected species and has been listed in the Balearic Catalogue of Endangered Species and Special Protection. Thus, its collection for commercial purposes requires authorisation from the Balearic Regional Ministry of the Environment.
From the olive grove to the pine forest
Once past the Font de s’Obi, the vegetation completely changes. You will now see that you are passing through abandoned cultivation fields. With the tourism boom of the 1960s, agriculture and its associated structures (terraced fields, shacks, roads, etc.) were gradually deserted.
Following the abandonment of the crops, the pine forest progressively took over, colonising the terraced fields. The pine groves are very bright environments with a shrub understory up to two metres tall. These pines can reach heights of eight to fifteen metres.
Common along this itinerary are the white-leaved rock rose (Cistus albidus), heather (Erica multiflora), rosemary (Rosmarinus officinalis) and the spiny broom (Calicotome spinosa), among others. In other words, you will see small-leaved and often resinous, aromatic and pilose shrubs, with relatively large, vividly coloured flowers. These are typically bee-pollinated Mediterranean species that have adapted to the dry summer climate.
In the sunnier areas, you will see a few orchid species. Orchids are one of the most highly valued plant families, thanks their immensely diverse their shapes and colours. Given that many are rare and limited in our region, they are protected species.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerario de l'aljub dels Cristians
Dificultad:average
Distancia:2,980 meters. (round trip)
Duración:85 minutes
Requisitos:Must be followed on foot
Recomendaciones:The entire trail is signposted.
Comfortable Shoes
Temática:
The Aljub dels Cristians Trail runs through the public estate of Planícia, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area. This estate is noteworthy for its natural value – particularly its magnificent holm oak forests – and its heritage elements, which are associated with the use of the forest and the traditional activities of wood colliers and lime burners. Examples of these ethnographic structures are found all along this trail.
(Español) El itinerario de l’aljub dels Cristians transcurre por la finca pública de Planícia en el Paraje natural de la Serra de Tramuntana. Esta finca destaca tanto por sus valores naturales, especialmente por sus magníficos bosques de encinas, como por los elementos patrimoniales precisamente relacionados con el aprovechamiento del bosque y la actividad de los carboneros y caleros de antaño. Tenemos ejemplos de estos valores en este itinerario.
Etapas
The Bosc Gran (forest)
This itinerary starts at kilometre 2.3 of the Cases de Planícia Trail. The first few meters of the path run through an olive grove that has now been invaded by a pine forest. On the left, you will see some large strawberry trees. The large, toothed, glossy leaves of the strawberry tree (Arbutus unedo) are easy to identify. In the autumn, the tree bears white flowers and red fruit, which is edible. Yet it is said that eating too much of this fruit can lead to a feeling of drunkenness and a headache.
Just past these strawberry trees, you will enter the holm oak forest. Both of these trees are cited by Archduke Ludwig Salvator of Austria in Die Balearen, as follows:
“The forest is magnificent, one of the most beautiful in all Mallorca,
with its colossal old moss-covered holm oaks
and giant strawberry trees, which indeed are trees by their own right,
probably the most robust in Mallorca”.
Like the other holm oak (Quercus ilex) forests, the Bosc Gran, is shady and damp. The lack of light beneath these trees determines the species that can live among them.
While walking through the Bosc Gran, it is not uncommon to hear the song of the red crossbill (Loxia curvirostra), the “ki, ki, ki” of the blue tit (Cyanistes caeruleus) and the loud and monotonous “tu, tu, tu...” of the wryneck (Jynx torquilla).
The holm oak groves were traditionally used for charcoal production. They were also pastures for the pigs that ate the acorns and the roots of the undergrowth plants. Thus, these plant communities have been subjected to a great deal of human pressure. In the Bosc Gran, the vestiges of charcoal production are everywhere.
The Aljub dels Cristians (cistern)
As you continue further into the holm oak grove, and after passing by the remains of a lime kiln and a few stone bread ovens, you will come to the cistern known as the Aljub dels Cristians, a stone water deposit with a more or less rectangular layout, covered with a dry stone vault. This structure collects both, runoff water and the water from the Font des Bosc, a spring that emerges several metres above the cistern and which used to supply the houses via a small channel.
A prime example of functional architecture that is intimately tied to forest life and use, this cistern traditionally served both the wood colliers and the thrush hunters of the Bosc Gran. The austerity of this structure, which stems from its functionality and the use of stone as a raw material, make for its perfect integration into the surrounding landscape.
Net hunting, thrush hunting grounds
Not far past the Aljub dels Cristians, you will see an old thrush hunting area. Net hunting is a hunting model that dates back to the Roman era.
First, the hunter selects a spot with a narrow distance between the trees. Next, he/she builds a seat by piling flat stones on top of one another and covers the area around his/her back with tree branches, so as not to be seen by the birds. At the crack of dawn and at sundown the hunter sits down, holding up two rods to form a “v”, with a net between them. Finally, the hunter waits patiently for the thrush, who spends the night in the forest. When the bird flies into the net, the hunter pulls one rod over to the other, closing the net. Thus, it is very common for the right-hand rod to be lighter than the left-hand one.
A common practice in the Serra de Tramuntana mountains between the months of October and March, this activity continued until recently within the area of the Mola de Planícia. Today, however, the estate is a fauna refuge.
Wood collier or sitger?
Have you noticed the round flat areas of land surrounded by stones? They are charcoal production floors, known as rotlles de sitges. Planícia’s Bosc Gran boasts one of the largest collections of charcoal production floors and wood collier huts on the island. Though it seems impossible to inventory them, some researchers speak of over one hundred fifty such floors, with their sheds and different stone bread ovens. This was one of the last places in Mallorca where charcoal was produced this way. The charcoal remains can still be seen at the last of these floors, towards the end of the path.
And who made these charcoal floors? Wood colliers locally known as carboners or sitgers. Indeed, these classic characters from our rural past came to play an important role in society at a time when there was neither gas nor electricity. The wood collier would make plant charcoal in the middle of the mountains, where the holm oak abounds, spending the long summer months there.
The life of the wood collier was tough and marked by hardship.
They would begin around Easter and return for Sant Mateu, around 21st September, during which time they would only come down from the mountains on an occasional Sunday. One of the first tasks entailed selecting the spot to set up the sitja or charcoal production floor, which was usually a clearing in a holm oak grove or at least close to one, for easy access to the necessary wood.
Another task involved building a shed to live in for the wood collier and his family. The bottom floor was made of stone and the tops were covered with treetops and branches, which were then covered with a very thick layer of Mauritanian grass, to keep water out, in case it rained. The door was a bundle of wood, which was placed at the entrance at night to keep animals from coming in.
At lunchtime, the stew casserole was always virtually licked clean. Sopes mallorquines (brothy vegetable and bread casserole) or noodles and broth, flatbreads or cocarrois (vegetable-stuffed empanadas), if vegetables were available, along with cheese and occasionally a bit of sobrassada, were the staple foods of the wood collier family.
“Qui fa calç, va descalç”
This proverb literally reads, “He who makes lime goes barefoot”, evoking the arduous life of the lime burner. If you have seen any cylindrical stone structures sunken into the soil, they are undoubtedly lime kilns. Here, lime burners worked for days to make quicklime out of calcareous rock, cooking it over the fire. Among other uses, the quicklime served to whitewash houses.
The forests of Planícia still boast as many as seven lime kilns, some of which even have names, as are the cases of the Forn des Pinaret and the Forn de sa Barrereta.
The end product, the quicklime, was later sold, and if in fact the above proverb is true, lime production was not a particularly lucrative business.
All along the trail back, you will see other vestiges of the area’s past mountain life.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí des Ribassos
Dificultad:Low
Distancia:2.040 metres (one way)
Duración:60 minutes
Requisitos:This entire itinerary is hilly and must be followed on foot.
This trail is also signposted as an alternative to the dry stone trail.
Recomendaciones:Comfortable Shoes
Temática:
This itinerary runs from the town of Deià to Cala de Deià, the beach cove locally known as “Sa Cala”. As you walk alongside ribassos, or tall stone retaining walls, amid hundred-year-old olive trees and the murmuring rush of the Torrent Major stream, you will discover the architecture and the charm of a Mallorcan mountain town.
This itinerary begins at the Can Boi refuge in the town of Deià. Taking the road that branches off to the right, a few meters down you will come to the road Camí dels Ribassos, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area. This road will take you directly down to the beach, Cala de Deià.
(Català) De Deià a Cala de Deià, "Sa Cala" per als deianencs, caminant enmig de ribassos (marges espadats), ens trobam amb oliveres centenàries, la remor de l'aigua del torrent Major, descobrim l'arquitectura i l'encant d'un poble de la Serra.
Per fer aquest itinerari partirem del refugi de can Boi al poble de Deià. Seguirem el camí que surt cap a la dreta, i uns pocs metres més endavant trobarem el cami dels Ribassos inclòs en el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, que ens conduirà sense pèrdua a Cala de Deià.
Etapas
The town of Deià
The starting point for this itinerary is the town of Deià, located in one of the smallest and most beautiful municipalities in the Serra de Tramuntana mountains. The natural conditions of the terrain, the steep incline – which starts at Es Teix and extends down to the beach cove – and the abundance of water have together created a very special landscape. Here, the habitability of the area and the cultivability of the land owe themselves to the stone wall terraces.
A stroll through the centre of town reveals one of Deià’s most interesting features: its traditional architecture. Stone is the basic material for all construction in Deià: façades, doorways, windows, cobblestone streets and an occasional irrigation ditch are just a few such examples.
The town has become one of the greatest tourist attractions in Mallorca. Unlike what has occurred in most of the tourist areas of the Balearic Islands, the luxury hotel sector has found its niche here with little impact on the landscape. Moreover, far from generating an imbalance in the traditional customs, this model of tourism adapts to the social life of the town and actively takes part in it.
Washing places
Commonly found in Deià near a running streambed or a year-round spring, are community sinks, the washing places (known locally as llavadors). These were and continue to be the site of the weekly or biweekly laundry wash, traditionally coinciding with the change of the bed linens.
In the past, the local women, donning wide aprons and wearing their sleeves rolled up above their elbows, would gather here to scrub away at the family laundry, while singing, laughing and of course, discussing the town’s latest news.
As you walk down the street Carrer des Clot, which will take you to the Can Boi refuge, you will see a good example of a washing place on the right-hand side.
Deià, a source of inspiration
In recent years, the town of Deià has become a source of inspiration for painters, poets, novelists, musicians and other artists.
Having visited the town of Deià, you will now continue on to the Can Boi refuge, where the descent down to the beach begins.
A few of the plants you will see along the Camí dels Ribassos trail
In the first section of the trail, while still walking through the town of Deià, you will see different plant species growing between the joints of the stones in the walls. Particularly common here are the southern polypody (Polypodium cambricum) and the common ivy (Hedera helix).
Small in size, the maidenhair fern (Adiantum capillus-veneris) seeks the shadiest and dampest spots to live. Thus, it is not surprising to see it in the areas around gutters, springs and water leaks.
Running along the right-hand side of the path is the Torrent Major, a stream abounding with species typical of damp environments, including the giant reed (Arundo donax) and the elm-leaved bramble (Rubus ulmifolius), which form impenetrable hedges.
In the spring and winter, you will also see the soft blue flowers of the periwinkle (Vinca difformis) in the stream area.
Further below, once you have passed a wooden barrier on the way out of the garden area, the landscape is far drier. Abundant here is the false brome (Brachypodium spp.), the wild madder (Rubia peregrina) and the wild asparagus (Asparagus acutifolius), along with Mauritanian grass, which grow beneath the shade of wild olive (Olea europaea var. sylvestris) and carob bean trees (Ceratonia siliqua).
The reddish colour of the tree spurge (Euphorbia dendroides) is unmistakable during the months of May and June, just before it loses its leaves with the arrival of the warmest months of the year.
Finally, at the beach, you will often see piles of Posidonia oceanica leaves. This is a superior marine plant popularly known as “seaweed”, which covers and protects the sand and the pebbles from the winds and storms.
Cala de Deià
Having reached Cala de Deià, you have come to the end of the trail. This is the largest beach in the municipality of Deià and one of the main beaches in the Serra de Tramuntana. It is located between the capes of Deià and Son Beltran, and serves as the mouth of Deià’s Torrent Major. Though it is essentially a pebble beach, there are a few sandy areas.
First documented on the map of Cardinal Despuig (1785), this beach was traditionally used as a shelter for fishing boats. In fact, there are still some typical fishermen’s houses (uninhabited today), as well as a whole structure of escars, or traditional slipway-type shelters for boats and tackle. In the past, the fishermen who lived there also made use of the neighbouring terraced fields to grow grapes and vegetables, and to keep their sheep and goats.
Today these escars are still used by amateur fishermen, though several of them were badly damaged in a storm and have yet to be repaired.
There are also a few nearby restaurants, where you may enjoy a pleasant meal, overlooking the sea.
Smuggling: a “highly regarded” crime
As was the case of most of Mallorca’s coastal towns, Deià’s coves and hidden nooks and crannies were the ideal places to carry out one of the riskiest and most lucrative businesses in the islands: smuggling.
A “highly regarded” crime among Mallorca’s inhabitants, this activity emerged in response to a stifling tax system, a general lack of means and an impoverished rural environment. Smuggling flourished, thanks to the easy access to a coast full of small coves and hidden spots. For a long time, this activity was conceived as a “family business” of utmost importance for the Mallorcan economy.
Tangiers was the main supplier smuggled goods, which traditionally consisted of tobacco. However, in the post-civil-war years, the activity became known as contraban de sa fam or roughly, “starvation smuggling”, and included flour, sugar, and all sorts of grains. It comes to no surprise that the figure of the smuggler would become a mythic character in popular culture and the inspiration for countless literary writings and legends.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de la cometa des Morts
Dificultad:easy
Distancia:3.6 km (almost circular route)
Duración:1.5 hours
Requisitos:A torch is required if you plan to enter the cave.
Recomendaciones:Be sure to follow the stone landmarks, and you will not get lost.
Please remember to be very careful when going down to the cave.
Temática:Lluc indeed invites visitors to take a walk around. The area’s main attractions include the striking calcareous rock formations, which have been shaped through time.
This itinerary will give you a glimpse of the spectacular world of karst erosion. Two excellent examples are the Es Camell formation and the Cometa des Morts cave.
Etapas
Lluc, from Lucus, or “Sacred Forest”
Your itinerary begins at the Lluc Monastery, the spiritual centre of the island of Mallorca. Located at an altitude of 470 m, in the municipal area of Escorca, which sits in the heart of the Serra de Tramuntana Nature Area, the monastery is sheltered by some of Mallorca’s highest peaks: Puig Major de Massanella (1367 m), Puig Tomir (1102 m) and Puig Roig (1002 m), among others.
Lluc is the starting point for countless trails and mountain hikes. This valley, covered with a plush holm oak forest, is a magical place. Etymologically, the Lluc takes its name from the Latin term lucus, signifying “sacred forest”. The meaning of the word suggests the primitive worship of a pagan god by Lluc’s first settlers, who left countless prehistoric remains around the sanctuary, including the ones found in the Cometa des Morts area.
On the way to the karst
You will now head over to the football field. Once there, you may wish to stop and look up at the Puig de ses Monges, a hilltop that takes its name from the karst “nun-shaped” formations that preside over the forest below. Next, you will cross the wooden bridge over the Torrent de Lluc (stream).
The trail will then run uphill through a rocky maze amid a lush, shady holm oak (Quercus ilex) forest. Beneath the shade of this wood, the springtime is always accompanied by the twisted white-petal flowers of the Balearic sowbread (Cyclamen balearicum), along with scattered specimens of the mock privet (Phillyrea latifolia).
Karst formations
The term karst comes from the German name of a region in Slovenia, the word itself referring to the ribbed greyish formations of this rocky landscape.
In a broader geological context, karst denotes the system of erosion characterised by carbonate and primarily calcareous rocks. Calcareous stones are sedimentary rocks predominantly made up of calcium carbonate. These lithic materials are found virtually everywhere on the island of Mallorca and comprise one of the main determining factors of the island’s landscape. The carbonate rocks of the Serra Tramuntana mountains are dissolved by the abrasions of rainwater, both on the surface (giving rise to exokarst formations) and underground, where countless caves and chasms (endokarst formations) have been formed. One example of this phenomenon is the Cometa des Morts cave.
These dissolved formations generate striations, grooves and wide clefts that together form areas locally known as rellars and esquetjars, or lapies.
Who sculpted “Es Camell”?
On the right-hand side of the path just before you come to a charcoal production floor, you will see a small sign indicating a detour to “Es Camell”, a singular rock formation located just two minutes from this point in the trail.
As it happens, this stone camel, dromedary camel, or tortoise –depending on your imagination – was not shaped by a sculptor. Rather, it is the product of water erosion. This process can be explained as follows: the carbon dioxide in the atmosphere combines with water to form carbonic acid. This acid falls on carbonate rocks, transforming carbonates into bicarbonates, which are more soluble and therefore transportable. Each time it rains, the water dissolves a part of the mountain range, in a slow yet steady process.
A few metres from Es Camell, you will see a viewpoint overlooking the mountains of Lluc and the valley of Josafat, from Son Amer to Ca s’Amitger. This is definitely worth a stop.
From Es Camell to the Cometa des Morts cave
From Es Camell, head back to the main trail, where you will immediately come to a round flat area formerly used as a charcoal production floor. This floor bears witness to the traditional use of the forest. For many years, the sitges or charcoal kilns, were used to make charcoal from holm oak wood.
Five minutes past the charcoal production floor, you will come to a fork in the trail. Whilst the path to the left leads to Es Pixarells, you will take the path to the right, which will bring you to the Cometa des Morts cave. You will pass beneath an oddly shaped pine (Pinus halepensis) popularly known as an Empelt de Bruixa (“Witch’s Scion”) or Escopinada de Gegant (“Giant’s Gob”). This deformed tree was shaped by the action of parasites, generally of a fungal nature. The leaves are closely clustered together, forming a spherical shape that serves as a nest for birds species such as the long-eared owl (Asio otus).
The trail heads slightly downhill and flattens out in an open area. This is the doline of the Cometa des Morts, a place named after the cave located below it. This site takes its name from the Talayotic burial remains that were discovered inside. Dolines are oval or circular funnel-shaped depressions typical of karstic landscapes and produced by the superficial solution of the stones. In Mallorca, they are known locally as clots.
Years ago, this doline was used for olive orchard cultivation. Today, however, the abandonment of the olive orchard has led to the occupation of the pine grove (Pinus halepensis). More open and sunnier than the holm oak grove, the pine forest accommodates plant species such as the spurge olive or escanyacabres (Cneorum tricoccon), the heather (Erica multiflora), the mastic (Pistacia lentiscus) and the omnipresent rockrose (Cistus monspeliensis); amid vast communities of Mauritanian grass (Ampelodesmos mauritanica). These plants provide birds with an abundant supply of fruit.
The Cometa des Morts cave
The Cometa des Morts site includes a cave that once contained prehistoric burial remains of vast importance.
To find the cave, you will have to follow the stone landmarks carefully. At one point, these landmarks veer off to the left, where you will come to a small path that leads into the holm oak forest, up to the entrance of the cave.
Discovered in the 18th century, this cave was excavated in 1945 and 1948 by Father Cristòfol Veny. Two burial phases were found inside the cave. The first dated from Bronze Age and was located in the end chamber. The second, which consisted of lime-covered human remains, was found in the middle of the cave and dated back to the Iron Age. These vestiges are currently on display in the Lluc Sanctuary Museum and the Museum of Mallorca.
To continue the itinerary, you will need to return to the path that you have momentarily left. The trail will curve several times until you come to the highway. Go on to the right and approximately fifty metres down the road you will see a wide road that runs down along the old Pollença – Lluc highway. Follow this road, which will take you back to the football field, bringing you to the end of your itinerary.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Volta a sa Moleta de Binifaldó
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 9.185 m (itinerari circular)
Duración:(Català) 3 h
Requisitos:(Català) L’itinerari s’ha de realitzar a peu.
Temática:(Català) A l’itinerari de la volta a sa Moleta de Binifaldó caminarem per un camí Reial; gaudirem d’impressionants paisatges càrstics; reviurem la vida dels nostres padrins al bosc al costat de forns de calç, sitges i barraques de carboner; i trobarem un bosc d’alzines i pins.
Etapas
(Català)
Després de passar per davall els porxets del Santuari de Lluc, prenem un camí asfaltat amb el torrent a la vora. Pocs metres més endavant ens desviam cap a l’esquerra fins arribar al camp de futbol. Deixam a l’esquerra un pontet de fusta i continuam per l’antic camí Reial que unia Lluc amb Pollença.
Camí del Rei o camí Reial era el nom que es donava a la via de comunicació principal a l’època medieval. La primera referència documental sobre aquest camí de Lluc a Pollença data del 1337. Apareix dins les actes de l’Orde militar del Temple. L’any 1914 aquell camí de ferradura fou substituït per un camí de carro.
I quina diferència hi ha entre un camí de ferradura i un camí de carro? Els camins de ferradura també s’anomenaven camins de tres pams, nom que fa al·lusió a la seva amplada: devers 60 cm. Aquests permetien el pas de persones i animals de tir amb la càrrega a l’esquena. Els camins de carro eren els més amples, com a mínim feien 2,5 o 3 m d’amplada. I com el seu nom indica, permetien el pas de carros.
Sortim a la carretera Andratx-Pollença i anam cap a l’esquerra fins a trobar un camí asfaltat amb els cartells de benvinguda a les finques públiques de Menut i Binifaldó. Poc abans d’arribar a les cases de Menut, a l’esquerra del camí, veiem un forn de calç restaurat recentment.
L’obtenció de calç mitjançant el procediment de cocció de la pedra calcària és una tècnica molt antiga. Se sap que els romans ja usaven forns de calç per realitzar aquest procés. La calç líquida s’ha emprat des d’antic per a emblanquinar les parets de les cases, en la construcció i també per a usos terapèutics i higiènics.
La localització del forn de calç venia determinada per la proximitat de les matèries primeres: pedra calcària i llenya. Després de set a deu dies de cremar constantment, les pedres es convertien en calç. La feina de calciner era un treball dur i feixuc, i també perillós.
Avançam uns metres i ens desviam del camí asfaltat per veure les cases de Menut. S’estructuren al voltant d’una clastra i d’una torre de defensa, catalogada com a Bé d’Interès Cultural. En els segles XV i XVI, la por de ser atacats per pirates va fer que algunes possessions construïssin torres per protegir-se de les incursions enemigues. Aquesta torre, que probablement data de l’any 1599, és de planta quasi quadrada (6,4 x 6,3 m) i atalussada a la part baixa.
Un dels edificis és actualment l’emplaçament d’un banc de llavors de planta autòctona. També hi ha un viver forestal dedicat a la producció de plantes destinades a repoblacions.
Tornam a la carretera i ens dirigim cap a les cases de Binifaldó. A partir d’ara, el camí va guanyant desnivell enmig d’un paisatge càrstic amb alzines (Quercus ilex), a sota de les quals hi trobam algunes mates (Pistacia lentiscus) i sobretot, estepa llimonenca (Cistus monspeliensis), fàcil d'identificar perquè les fulles, que són molt allargades, tenen glàndules que donen un aroma característic i s'aferren entre els dits.
Continuam fins a trobar uns polls blancs (Populus alba) altíssims que ens indiquen l'arribada a les cases de Binifaldó.
La possessió de Binifaldó, situada al peu del puig Tomir, envoltada per velles i frondoses alzines per una banda i sementers de conreu per una altra, és avui un Centre d’Educació Ambiental.
El topònim Binifaldó marca clarament l'existència d’una antiga alqueria islàmica, si ens atenem al prefix bini-. La seva etimologia seria de l’àrab Beni Haldun, “fills de Haldun”. En el repartiment de l’illa de Mallorca, després de la conquesta de Jaume I, va correspondre a l’Orde del Temple. Des del segle XV la propietat passà per diferents mans, fins que va ser donada, l’any 1682, al Santuari de Lluc. Com la finca de Menut, Binifaldó va passar a l’Estat per expropiació el 1897. Actualment és gestionada pel Govern de les Illes Balears.
Seguim pel camí asfaltat fins arribar al coll des Pedregaret, on trobam una paret seca que serveix per delimitar els terrenys de possessions diferents. Botam la paret i seguim a la dreta per un tirany, senyalitzat amb un indicador a Lluc.
A partir d’ara i durant un bon tram, seguirem un tirany anomenat camí des Porxo, que travessa el Bosc Gran, de pins i alzines. S'hi poden veure barraques i rotlles de sitja, emprades antigament per obtenir carbó vegetal.
La millor manera d'explicar-vos com era la seva feina és emprant les paraules d'un carboner: " Mai hem estat rics ni hem tengut terres. El tros de bosc on treballàvem, el ranxo, no era nostre. Parlàvem amb l'amo per triar-lo, contractàvem tres o quatre quarterades i cercàvem el lloc millor per fer el rotlo de la sitja. Us he de dir que una sitja és un munt de trossos de llenya que poc a poc es transformen en carbó. Poques vegades baixàvem al poble. Els proveïments ens els duien els traginers quan venien a cercar el carbó (...) La cocció durava una setmana o deu dies. Durant aquest temps la nostra vigilància era molt estricta. Una badada i es podia cremar tota la llenya. Això ens obligava a una presència constant al lloc de la feina. Començàvem per Sant Josep, a la primavera; continuàvem durant l'estiu i acabàvem per Sant Mateu. Així aprofitàvem el bon temps, plovia poc i no feia fred" (Terrassa B., de Diago J.: Sitges i Carboners. Consejeria d'Educació, Cultura i Universitats)
Seguint el tirany, passam pel costat de les restes d’un porxo, que era utilitzat per aixoplugar-s’hi els porcs que hi havia a lloure. Aviat ens creuarem amb un camí ample que hem de seguir per la dreta en sentit de pujada fins al coll des Bosc Gran, des d’on gaudirem d’una magnífica vista del puig Tomir.
Fixau-vos en un arbust de fulles punxegudes agrupades de tres en tres: és el ginebró (Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus), molt preuat en medicina. Ja es diu: “pren en dejú ginebrons i et fugiran molts trastorns”.
El llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris) és un arbust endèmic que deu el seu nom a l’arxiduc Lluís Salvador. El reconeixerem fàcilment perquè les seves fulles, amb el marge dentat, són verd obscur per l’anvers i verd clar pel revers.
Un altre endemisme emblemàtic de la Serra és l’estepa joana (Hypericum balearicum). Té el marge de les fulles ondulat i, durant la primavera, les flors de color groc destaquen sobre el verd fosc de la planta.
I segur que si passejam a principi d’estiu ens aturarem al costat de les precioses flors blanques de la murta (Myrtus communis), arbust associat a moltes tradicions i costums. Té les fulles lluents disposades per parelles i els seus fruits, els murtons, són comestibles.
Seguiu sempre les indicacions del sender de gran recorregut GR-221 que vos retornaran fins a Lluc passant per l’ermita i pel refugi de Son Amer.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Puig de Galatzó per Son Fortuny
Dificultad:(Català) Mitja/Alta
Distancia:(Català) 9,9 km (anada i tornada)
Duración:(Català) 6 h
Requisitos:(Català) S'ha de fer a peu
Recomendaciones:(Català) Sabates còmodes. El recorregut té pendent pronunciat en alguns trams.
Temática:(Català) El puig de Galatzó amb els seus 1.026 m d’alçada és visible des de molts de punts de l’illa. Aquest itinerari recorre un dels vessants i dóna la volta per l’altre fins arribar al cim. Els paisatges que descobrirem ens parlaran d'històries ben diferents: unes de llegenda, com la del comte Mal i altres, d’aventures, com la de l’astrònom Francesc Aragó, testimoni d’un temps en què ser científic era una ocupació de risc.
Etapas
(Català)
El recorregut comença a l’entrada de la finca pública de Son Fortuny (km 97 de Ma-10), propietat del Consell Insular de Mallorca des del 1981. La pista inicia un ascens amb rost fort i revolts continuats.
Son Fortuny era una gran possessió de muntanya que s’estenia per tot el vessant nord del puig de Galatzó. La finca pública de Son Fortuny inclou 280 ha de la històrica possessió, en el seu temps la més gran del terme municipal d’Estellencs. Les cases es troben a la part privada de l’antiga finca.
Al cap d’uns 20 minuts d’ascens, arribam a un replà on es localitza un dipòsit d’aigua per a la lluita contra els incendis forestals. El camí que deixam a la dreta arriba al refugi de sa coma d’en Vidal. Nosaltres prenem el de l’esquerra, que ens durà al Boal de ses Serveres.
Tot d’una ens trobam a l’àrea recreativa de Son Fortuny. A la clariana també hi podem veure restes de l’explotació del bosc, amb un rotlle de sitja i una barraca de carboner.
A l’esquerra trobam la pista que ens portarà fins al refugi de la Boal de ses Serveres. El nom de boal sembla que fa referència a la construcció adossada al refugi que es feia servir com a estable per al ramat boví i que actualment està esbucada.
Després d’una pujada lleu, a pocs metres a mà esquerra tenim el mirador de la Boal de ses Serveres. El camí a partir d’ara es troba una mica envaït pel càrritx (Ampelodesmos mauritanica) i al cap d’uns metres es converteix en un tirany de muntanya que transcorre arrapat a la penya. No ens serà gens difícil seguir les fites entre el càrritx, sols ens cal anar amb compte de no llenegar amb les fulles!
Als 15 min arribam a un rotlle de sitja que es troba gairebé penjat al buit. És un bon lloc per pensar en com vivien els homes i dones que treballaven als boscos de Tramuntana. Gaudirem també d’una bona panoràmica del municipi d’Estellencs.
Després d’una hora caminant arribam al Pas de na Sabatera. Mitja horeta ens separa del cim, sols hem de seguir les fites. Aquí, si el dia ens acompanya, tenim una vista impressionant: al N, el poble d’Estellencs i la mar; al NE, la mola de Planícia (920 m); a l’E, la vall de Superna, la mola del Ram (820 m) i els pobles de Puigpunyent i Galilea; al SE, Palma; al S, el terme de Calvià i sa Mola del Port d’Andratx; al SO, sa moleta de s’Esclop (926 m); i a l’O, la serra des Pinotells i sa moleta Rasa.
Aquí podem aturar-nos i fixar-nos que la vegetació ha anat canviant al llarg de tot el recorregut. De l’alzinar atapeït dels primers trams arribam al paisatge típic de la muntanya mallorquina. D’octubre a febrer podem veure el safrà bord (Crocus cambessedesii) florit a les encletxes del darrer tram.
Al cim del Puig de Galatzó hi trobam una creu metàl·lica i un vèrtex geodèsic. Els vèrtex geodèsics s’utilitzaven com a punts de referència per a mesurar distàncies i angles i, així, representar la superfície de la Terra. A la veïna moleta de s’Esclop hi va viure durant un any l’astrònom rossellonès Francesc Aragó que es dedicava a aquestes tasques. El 2 de maig de 1802 el Bureau des Longitudes, amb seu a París, encarregà a dos astrònoms, un d’ells Aragó, l'amidament del meridià de París. Aragó va arribar a les Illes el mes de març de 1807 i va començar a realitzar les triangulacions necessàries per a mesurar exactament les distàncies entre les Illes i la Península i obtenir així la latitud de l’arc del meridià.
Aquella fou una època moguda a Mallorca, ja que coincidí amb l’inici de la guerra del Francès. De sobte, després de conèixer la notícia de l’aixecament, la presència al cim de s'Esclop d’un francès que feia senyals amb foc i estranys instruments, va esdevenir molt sospitosa. Tot d’una va ser acusat d’espionatge.
Per sort per a Aragó, tenia un amic mariner que va pujar a avisar-lo de les intencions de la turba. Baixaren tots dos i Aragó vestit de pagès i parlant mallorquí no va ser reconegut per l’expedició que pujava per a capturar-lo.
Malgrat tot, no va aconseguir escapar de Mallorca, ja que quan va arribar a Palma va ser empresonat al castell de Bellver.
Un dels senyors de la finca Galatzó, el comte de Santa Maria de Formiguera, don Ramon Burgués Zaforteza i Fuster, va passar a la història com el comte Mal.
Diu la llegenda que el comte no dubtava a fer matar o torturar els seus enemics. A s’Argolla i al coll d'en Debades hi ha una roca amb forats, on es diu que es ficava una barra de ferro per a fermar els enemics i torturar-los fins a la mort. Sembla ser que a s’Argolla hi portaven els nobles, mentre que els de condició social més humil els penjaven al coll d'en Debades, anomenat així perquè si els presoners demanaven clemència, ho feien debades.
Els amos de Galatzó tenien dificultats en ocasions per a reclutar gent que volgués fer feina a la possessió perquè en tenien por.
Pareix esser que no era tan dolent, només va tenir la mala sort que la seva mare va enviudar i ambdós hagueren de fugir del poble, repudiats pels vilatans. El comte va haver de vèncer moltes dificultats per a recuperar els seus drets.
Segons la llegenda, el comte Mal cavalca amb el seu cavall verd tot sol per les muntanyes de Galatzó. Conten que a les nits de novembre, quan només se sent bufar el vent i el renou dels animals des de les muntanyes, és senyal de la presència del comte Mal.
Baixam del puig de Galatzó i tornam pel mateix camí fins al Pas de na Sabatera. D’aquí, girarem a mà esquerra en direcció al Pas des Cossis, que ens durà en uns 55 min de tornada a l’àrea recreativa de Son Fortuny.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de la coma des Cairats
Dificultad:easy
Distancia:4.1 km (one way)
Duración:1 hour (one way)
Requisitos:Must be followed on foot.
Temática:This itinerary will give you a glimpse the many features of great ethnological and cultural interest that the Son Moragues Public Estate (Valldemossa) is known for.
This trail, which runs through the forest known as Bosc des Cairats, was traditionally used by the wood colliers, lime burners and icehouse keepers who lived and worked in Son Moragues. In the past, this old carriage road started in front of the houses of Son Gual and ran up to the Font des Polls spring and the Son Moragues icehouse.
Etapas
Son Moragues
Son Moragues is located in the western foothills of the Puig des Teix, amid the peaks Puig des Caragolí, Puig des Boixos and Puig Gros, which all stand at heights above 900 metres.
Today, Son Moragues is one of the publicly owned estates of the Balearic Islands.
In 1979, the estate became public property, falling into the hands of ICONA (National Nature Conservation Institute), which would later transfer it to the Balearic Islands Government, in 1984.
In 1981, Son Moragues was declared a Forest of Public Utility and listed in the corresponding Spanish State Catalogue of Forests. The estate was further protected to guarantee the conservation of its ecosystem, through its declaration as a Natural Area of Special Interest, by virtue of the Protected Holm Oak Forest Decree, and was also included in the Serra de Tramuntana Nature Area. The property was used for livestock purposes and traditional hunting until 2001, when it officially became a wildlife game reserve.
Today, Son Moragues is one of the most widely frequented estates by hikers in the Serra de Tramuntana Mountains, and its environmental education activities for schoolchildren have been reinstated. Moreover, the estate currently has a refuge located an hour and a half away on foot.
The Bosc des Cairats: uses of the forest and wood colliers’ workstations
This itinerary begins in front of the houses of Son Gual, at the street Carrer d’Hongria. Simply follow the street, which will take you to the upper area of the town. Once you have passed a very large carob tree that stands in the middle of the street, you will come to a dirt road on the left that will take you to the entrance gate to Son Moragues.
In just ten minutes’ time, you will be in front of the gate. At this point, you will climb over the gate to enter the Coma des Cairats holm oak grove, using the stone stairs that you will see on the right. Here, you will find yourself amid a damp and shaded environment typical of a holm oak (Quercus ilex) forest.
You will also immediately see the vestiges of human activity.
Before the widespread use of gas and petroleum, charcoal was the most common source of energy used in the area. Charcoal is obtained from the slow combustion of lumber, with very little oxygen. The result of this process is a light-weight product with high caloric power that remains stable when stored, making it a very good option.
In the forests, wood colliers used to transform lumber into carbon, which they then carried down the mountains into the towns, for sale. Customarily, the wood colliers made agreements with the owners of the estate for the rental of a section of forest where they could cut the wood and build a charcoal kiln. The charcoal production floor was a circle of stones where the timber was piled up, to be cooked. To build the kiln, the wood collier would set up a base of stones, leaving channels between them to allow just enough air to circulate to cook the wood, without burning it completely.
The lumber was always piled in the same way: the thicker tree trunks were placed horizontally towards the centre of the kiln, and the thinner trunks were positioned vertically – the thinner they were, the closer they were placed to the outer edge. The pile of wood was then covered with bundles of Mauritanian grass or holm oak branches, and finally a layer of compacted soil was placed on top, leaving no air gaps at all. A circular space was left empty in the very centre of the kiln, forming a central “flue”, where the fire was lit and fed – wood was added some six times a day to keep the embers burning.
During this process, the kiln could not be left unattended, for if the wood cooked improperly, it could burn up completely or one side could end up more cooked than the other. For this reason, wood colliers would build their sheds just next to the kilns. These were very simple constructions, with dry stone walls and Mauritanian grass roofs. The only opening in these small shacks faced the charcoal production floors, so that the wood colliers could watch over their fires. The cooking process usually took some seven to ten days.
Lime kiln
Along the climb up to the Font des Polls spring, you will see three different lime kilns. To make ends meet, the wood colliers very often built lime kilns close to their charcoal kilns. All they needed was a nearby supply of natural calcareous stone.
The kiln was built by first digging a circular pit, known locally as an olla, which was usually approximately two metres deep and six metres in diameter. The inside was then lined with stones, and the gaps between them were filled with clay. The bowl-shaped hollow in the ground would emerge above the surface in the form of a sort of thick short wall, known as a cintell, which had a built-in walkway and a door to enable the kiln to be loaded.
The stones to be converted into lime were placed inside of the kiln, in concentric circles that became smaller and smaller in diameter, forming a round, flat-topped construction. Like the charcoal kilns, a hole was left in the middle, to serve as a sort of “chimney flue”.
The stone mound was covered with a layer of lime clay, which left breathing holes to facilitate the cooking process. To feed the kiln, bundles of fine wood that could not be used for charcoal were introduced through both the central flue and an opening located in the lower section of the front of the kiln. The fire had to burn constantly for ten to twelve days. This arduous enterprise usually required the work of three to six people.
In the end, this burning process would transform the natural stone (CaCO3) into quicklime (CaO). The quicklime was then mixed with water to obtain a white material that was used to whitewash the walls of houses each year.
Font des Polls (spring)
As you continue along the trail, after a number of zigzags, you will come to the recreational area next to the Font des Polls, where you may wish to stop and catch your breath.
The Font des Polls is a spring with a qanat, or an underground gallery. The water was channelled from the underground spring, by building conduits with the minimum incline necessary to allow the water to flow out by the force of gravity.
Around the spring, you will see a number of black poplars (Populus nigra) that lend the site its name (in the Balearics, poplars are known as polls). These trees are also commonly found in stream pools, ponds, streams and other springs in the Serra de Tramuntana, as they require a great deal of water.
Son Moragues icehouse and refuge
You will continue to climb, and after leaving behind a rainwater collection structure on the left, you will come to the old icehouse keepers’ porch, which has been restored to serve as a refuge.
The icehouse itself sits just a few metres above the refuge. At this point, you have reached the end of the wooded section of the trail and the start of the Archduke’s path.
Until not long ago, snow was a highly valued product in Mallorca. Ice was used for food conservation and to make ice cream – back then, there were no refrigerators!
After the first major snows of the year, the groups of icehouse keepers would climb up the mountains, to the areas around the icehouses. They would then collect the snow that accumulated in the surrounds of the icehouse and throw it inside, through the door and the four windows on the sides. They would then go down into the icehouse to compact the snow, which they subsequently covered with Mauritanian grass, for storage throughout the summer. Finally, they would cut the snow into blocks and transport it on mules to the points of sale.
You have now reached the end of your itinerary. To return, simply follow the same trail back to Valldemossa.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Pujada al puig Tomir
Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 12.5 Km (anada i tornada)
Duración:(Català) 5 h
Recomendaciones:(Català) Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua. Seguiu sempre les marques vermelles i les fites de pedra. Si hi ha risc de boira, no us hi aventureu, ja que és molt fàcil perdre l'orientació.
Temática:(Català)
Amb la pujada fins als 1.103 metres del puig Tomir (Escorca) comprovarem la verticalitat abrupta de les nostres muntanyes. Rossegueres, penya-segats, vestigis de nevaters, coixinets espinosos, voltors, falcons, vistes magnífiques... fan que aquesta ruta sigui una de les més emblemàtiques del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.
Paisajística, flora i fauna
Etapas
(Català)
El primer tram, comprès entre Lluc i el coll des Pedregaret, és el mateix que el descrit al fullet de l'itinerari de la volta a sa Moleta de Binifaldó, per això us convidam que el consulteu per fer aquest tram. Un cop que som al coll des Pedregaret, abandonam l'asfalt per girar a l'esquerra. Aquí comença un caminoi que, en principi, voreja la paret amb reixeta que tanca el recinte de l'embotelladora fins a arribar a la vista d'una impressionant rosseguera. Aleshores giram cap a la dreta i guanyam ràpidament altitud fent successives ziga-zagues entre els darrers pins i alzines.
El camí de pujada té un fort pendent i travessa la part superior de la rosseguera. Hem de seguir les indicacions d'unes marques vermelles i fites de pedra, les quals ens menaran a un callet on hi ha instal·lat un passamans per facilitar-ne el pas. Seguim el traçat d'una rosseguera estreta i rosta. Arribam a un punt que sembla tancat per un embut de roques. L'única alternativa és grimpar (amb mans i peus i l'ajuda d'un altre passamans) per un estret canal vertical.
Podem comprovar com les condicions climàtiques canvien a poc a poc des de la base fins al cim del puig, on les temperatures són més baixes, la neu és un fenomen més freqüent i els vents poden ser més forts. La vegetació reflecteix aquests canvis. Les plantes de llocs secs i càlids es troben a la base de les muntanyes, i les que són d'ambients freds i humits són a les parts altes. De manera esquemàtica, a les muntanyes es poden diferenciar tres pisos o comunitats que caracteritzen aquesta heterogeneïtat climàtica: el pis dels ullastrars i pinars, el pis dels alzinars i el pis culminal amb socarrells. A mesura que pujam, el bosc desapareix, atesa la impossibilitat de constituir masses forestals denses en llocs amb relleus abruptes, sòl escàs i fortes ventades.
La pujada és una bona ocasió per veure sobre el terreny la transició del pinar-alzinar a la vegetació d'alta muntanya. En sortir del bosc, podem olorar la forta aroma de les fulles allargades de la brutònica (Teucrium asiaticum), que, malgrat el seu nom científic, és un endemisme de Mallorca i Menorca.
I a la tardor, entre les encletxes de les roques, veureu les flors blanques amb línies violàcies del també endèmic safrà bord (Crocus cambessedesii).
Si tenim sort, potser podrem admirar el vol de l'ocell més emblemàtic i símbol conservacionista de la Serra: el voltor negre (Aegypius monachus). És l'au més gran d'Europa, amb una envergadura de dos metres i mig i un pes que pot arribar als vuit quilograms. Fa els nius amb branques a sobre de pins molt a prop de la mar. A principi de la dècada dels vuitanta, la seva població estava constituïda únicament per poc més d'una vintena d'exemplars. El verí s'encarregava de minvar-ne el nombre d'exemplars. Per recuperar l'espècie, es va aplicar un pla de conservació. Gràcies a aquests esforços, la població mallorquina de voltors s'ha incrementat notablement.
Si tenim sort, gaudirem d'un autèntic espectacle si aconseguim veure com el falcó pelegrí (Falco peregrinus) caça una au en vol llançant-se sobre la presa a una velocitat que pot assolir els 320 km/h.
En aquesta zona nidifica un petit falcó de la mida d'un colom de color vermellenc amb les parts inferiors de color crema virades d'obscur: el xoric o xoriguer (Falco tinnunculus).
Feta la pujada, seguim la carena cap a l'esquerra i les fites de pedra ens conduiran fins al cim. L'extensa vista panoràmica és magnífica: les badies d'Alcúdia i Pollença, el cap de Formenter i, darrere nostre, el Puig Major i el de Massanella.
Per damunt els 1.100 metres, les comunitats vegetals són baixes i disseminades, amb presència d'arbusts compactes que aprofiten tots els llocs on és possible arrelar. La competència per l'espai pot ser ferotge, i només les plantes més ben adaptades al vent, al fred de l'hivern, a la calor, als sòls pedregosos i a la forta radiació de l'estiu, podran aferrar i persistir. No és estrany, doncs, que hi trobem una proporció molt elevada d'espècies endèmiques de les Balears (que no trobarem enlloc més del món) que han evolucionat al llarg del temps i s'han adaptat a les condicions pròpies de les nostres muntanyes.
D'aquest grup d'espècies, en podem destacar dues que es coneixen popularment com a coixinets de monja. Són l'eixorba-rates blanc i el negre (Teucrium marum subsp. occidentale i Astragalus balearicus). Aquestes dues espècies són un exemple de convergència evolutiva, és a dir, s'assemblen externament però no són de la mateixa família. Aquesta convergència evolutiva cap a coixinets espinosos (forma arrodonida i espinosa) fa que la planta estigui més protegida dels vents forts i dels herbívors. Podem comprovar també com l'aritja baleàrica (Smilax aspera subsp. balearica) té aquesta forma arrodonida.
Les dues espècies de coixinets es diferencien per les flors i per altres característiques: l'eixorba-rates blanc (Teucrium marum) és una planta labiada, més blanquinosa, i les espines que té són formacions laterals de les branquetes. L'eixorba-rates negre (Astragalus balearicus) és una planta lleguminosa, té un color verd fosc, i les espines són l'eix central de les fulles endurit.
Un cop al cim, val la pena que arribem a les restes de les cases de neu. Al costat del clot de pedra en sec, avui recobert d'heura (Hedera helix), és inevitable recordar l'esforç dels nevaters infatigables.
En un temps en què no hi havia geleres, la població treia profit de la neu. Els nostres rebesavis aprengueren a guardar-la curosament als pous de neu per emprar-la en usos sanitaris i refrescar-se durant els dies xafogosos d'estiu.
En el camí de retorn, seguim a la inversa la mateixa ruta que hem fet durant l'ascensió. Cal que anem molt alerta amb els trams més verticals.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de ses Basses de Mortitx
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 11,3 km (anada i tornada)
Duración:(Català) 5 h
Requisitos:(Català) S’ha de fer a peu
Recomendaciones:(Español) Tenga en cuenta que durante la época de nidificación del buitre negro (de febrero a junio) sólo podremos llegar hasta el refugio de Lavanor.
Temática:(Català) Durant el camí cap a ses Basses passarem per les vinyes de Mortitx, pel seu extens oliverar i per un paisatge rocós i abrupte on tindrem la sensació de trobar-nos en un extrem del món, lluny de l’enrenou i de la civilització. Tot això, envoltats per la bellesa salvatge d’aquest indret.
La finca pública de Mortitx és un dels espais més valuosos del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Aquesta possessió es troba a l'extrem costaner més oriental del municipi d'Escorca.
Etapas
(Català)
La nostra caminada comença a l’entrada de la possessió de Mortitx, a l’altura del km 10,9 de la carretera Ma-10 d’Andratx-Pollença. El camí ens queda a mà esquerra si venim des de Lluc. Passada una pista de tenis, giram a l’esquerra. En poc temps deixam a l’esquerra el celler on s’elabora el vi de Mortitx.
Després de passar pel costat dels ceps de la varietat Cabernet Sauvignon, arribam a una barrera amb un botador de fusta, on comença la finca pública. Ens espera un camí llarg, en pujada, per pista. Però animau-vos, perquè la meta s’ho val.
Mirau a l’esquerra. Quina olivera! Quants anys pensau que deu tenir? Molts! I és que des de ben antic Mortitx fou una possessió dedicada sobretot al conreu d’oliveres, principalment de la varietat empeltre, duita d’Aragó pel rei Jaume I després de la conquesta. Com que els esqueixos no fan arrels amb facilitat, s’han d’empeltar obligadament. D’aquí ve el nom d’empeltre.
Aquests oliverars formen una part inestimable del paisatge de la Serra, que no s’ha d’abandonar. Per això, com podem veure, s’han començat a recuperar.
Continuam fent camí i passam pel costat d’un embassament. Més amunt, n’hi ha un altre. La construcció de preses al torrent de s’Hort des Molí durant la dècada dels anys setanta va permetre crear aquests dos embassaments. Encara que es troben dins la finca pública, són de titularitat privada. Tenen un sistema de canalització per redreçar les aigües cap al Sementer Pla i cap a s’Hort des Cirerers.
Si allargam la vista, a mà dreta ens queda s’Hort des Molí. Tot i el topònim des Molí, no hi ha vestigis de cap enginy hidràulic d’aquest tipus. Probablement hi hagué un molí d’aigua, desaparegut fa molt de temps. Aquí s’hi troba una varietat de cirerer anomenada de sarró, molt més petita que la típica mallorquina i bastant més tardana. En menjar aquesta casta de cirera, el pinyol queda ben net. A la primavera és tot un espectacle veure els cirerers florits.
Passats els embassaments, la pujada és un poc pronunciada i qualsevol excusa pot ser bona per aturar-nos a descansar. Podem aixecar una estona la vista al cel i, si veim un rapinyaire que travessa el cel amb un vol ràpid, directe, probablement és el falcó peregrí o reial (Falco peregrinus), que nidifica als penya-segats de Mortitx. Té molt bona vista, i per això pot veure les seves preses, aus que captura al vol, a un quilòmetre de distància. El seu vol és molt ràpid: pot volar a una velocitat de creuer d’uns 48 km/h, pot accelerar fins al 77 km/h en persecució horitzontal, i en picat pot assolir els 320 km/h. Quan arriba a la presa, la copeja amb les urpes i l’agafa en l’aire. Però no caça ni la meitat de vegades que ho intenta.
Durant la tardor, la caça d’un falcó en un esbart d’estornells és espectacular; els aucells s’agrupen en una gran massa atapeïda que es mou en el cel. El falcó ataca l’esbart així com pot, i aquest fa un forat i deixa passar el rapinyaire de llis...
Això es repeteix una vegada i una altra, fins que el falcó es cansa o un malaurat estornell se separa del grup protector. Aleshores està fet d'ell.
Després d’aquesta pujadeta, aviat veim un zona repoblada a la dècada dels anys vuitanta i noranta amb pins (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex). Som a prop del refugi de Lavanor. Per arribar-hi, ens hem de desviar cap a la dreta del nostre itinerari. Aquesta casa refugi, d’una sola planta rectangular i envoltada d’oms, està situada sobre l’emplaçament de l’antic rafal de Mortitx.
Retornam al camí i passam pel costat d’un poll (Populus nigra) molt gros, amb una soca impressionant, a prop de la font Blanca. Antigament, els polls se sembraven al costat d’una font perquè des de lluny es pogués veure que hi havia un lloc on refrescar-se.
Mortitx, d’ençà que es va adquirir l’any 1978, té un paper fonamental en el desenvolupament de diversos plans de recuperació d’espècies en situació demogràfica desfavorable, com és el cas del voltor negre (Aegypius monachus). Per aquest motiu, de febrer a juny, quan el voltor cria, acabarem aquí el camí, per no destorbar-lo. Així podrem continuar admirant en vol la seva figura majestuosa i fosca, fàcil de diferenciar de la de qualsevol altre aucell. La seva singularitat el convertí en el símbol dels moviments de conservació de la natura i en emblema de la Serra.
Si no és època de nidificació (de juliol a gener), continuam endavant. A mà esquerra es destrien les restes d’un poblat, possiblement talaiòtic, estudiat fa dècades pel pare Veny (del Santuari de Lluc), però que no ha estat mai catalogat. Just enfront tenim un bon mirador del Campet Rodó i, al fons, la finca d’Ariant.
I tornam a pujar fins a arribar al collet des Vent. Quin paisatge! Contemplam un entorn de roquissar erosionat, amb capritxoses formes de rascler, qualificat per alguns autors com un paisatge gairebé lunar. Aquest modelat càrstic ha donat lloc a nombroses cavitats que resulten ambients molt rics en endemismes, entre els quals hi ha nombrosos coleòpters.
La pista ens durà ràpidament cap a la meta: el Sementer de ses Basses, una espectacular dolina. Es tracta d’una depressió produïda per la dissolució superficial de les roques. Aquests clots solen aprofitar-se per conrar o, com en aquest cas, per sembrar pastura per a una guarda reduïda d’ovelles. En aquest lloc tan difícil de treballar podem percebre l’esperit d’una irrepetible pagesia de muntanya, ja esvaïda.
En aquesta petita plana de muntanya, perduda entre els immensos roquissars i carritxars, hi descobrirem una bassa extraordinària. És una construcció excavada en el sòl, de parets gruixades que sostenen una coberta de pedra suportada des de fa segles per una vella soca d’ullastre que fa de jàssera.
I aquí, lluny de l’enrenou, lluny de la civilització, en un extrem del món, acabam el nostre itinerari. Tornarem pel mateix camí.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí des Pixarells
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.13 km (només anada)
Duración:(Català) 1 h
Temática:(Català) Aquest itinerari ens permetrà conèixer l’entorn més proper a Lluc i les fantàstiques formacions de la zona. El topònim de Pixarells, que dóna nom no tan sols al camí, sinó també a un mirador, una cova, un àrea recreativa i una zona d’acampada, té un origen metafòric. Després de pluges intenses, a una paret rocosa del camí l’aigua raja per uns foradets, formant els “pixarells”.
Etapas
(Català)
Hem de partir del santuari de Lluc i passar sota es Porxets per anar cap al camp de futbol. Avançam sobre un carrer asfaltat i deixam a la nostra esquerra l’escolania i el jardí botànic. Una vegada al camp de futbol, l’hem de travessar i a l’esquerra trobarem un pontet de fusta. L’hem de passar i enfilar una petita pujada entre les roques modelades per l’acció de l’aigua, baix les capçades de les alzines. Aquest primer tram de l’itinerari coincideix amb el camí de la cometa des Morts. Poc abans d’arribar a un rotlo de sitja, just a la dreta, un petit cartell ens indica la direcció d’una formació rocosa singular fruit de l’erosió càrstica on, depenent de la imaginació de cadascú, es pot veure un camell o una tortuga. És ben recomanable desviar-se per dedicar una estona a observar les diferents tipologies dels solcs erosius formats per l’acció de l’aigua.
En aquest primer tram de la passejada l'espècie d'arbre que domina el paisatge és l'alzina (Quercus ilex). El seu creixement lent produeix una fusta de gran duresa i resistència que antigament s'emprava per fer carbó, per fer les rodes dels carros o els braços dels carruatges, les rodes de les sínies, la quilla de les barques, les pasteres on es pastava el pa i la biga de les tafones. L'escorça d'alzina, rica en tanins, s'emprava tradicionalment per adobar les pells i tenyir. Segons Andrés de Laguna (metge humanista i botànic-farmacòleg del segle XVI): "L'escorça de les arrels de l'alzina, cuita en aigua fins que es desfaci i aplicada als cabells tota la nit, els tenyeix de negre".
Retornam al camí fins al punt on ens hem desviat per anar a veure es Camell i des d’aquí continuam pujant fins arribar a una bifurcació. Hem de pendre el camí de l’esquerra (cap a la dreta ens dirigiríem a la cometa dels Morts). Sortim de l’ombra de l’alzinar, cap a un espai més obert, on començam a veure el que queda dels antics oliverars.
Trobam un mirador amb dos bancs de pedra on podem fer una aturada per gaudir d’una excel·lent panoràmica de sa Terra de ses Olles, que segurament rep aquest nom del fet d’haver-hi terra argilosa i vermellenca que s’emprava per fer recipients de terrissa. Des d’aquí veim un típic oliverar de muntanya, envoltat pel puig Caragoler, puig Roig, el coll des Ases i, més a la dreta, el puig Budell (originàriament Montagudell; és a dir, puig punxegut).
Passat el mirador, el camí baixa un poc, entre pins (Pinus halepensis) i càrritx (Ampelodesmos mauritanica) que ara ocupen les terres d’un oliverar ja abandonat, del qual resten encara els marges.
Un poc més endavant, abans que el camí comenci a pujar una mica, ens anirem fixant en les roques de la dreta fins a veure’n una amb marques d’humitat i on creix una figuera. Si ens fixam millor en la paret, podem veure que hi ha uns forats pels quals surt aigua quan plou: són els anomenats Pixarells, que han donat lloc al topònim. Davall els pixarells hi ha un aljub del qual surt una petita canalització acabada en un grifó que aboca en una pica petita. Us recomanam que no beveu d’aquesta aigua ja que no és potable.
Seguint el camí, passam pel costat de les restes d’un antic porxo que era utilitzat per les collidores com a magatzem d’oliva mentre durava la collita. La resta de l’any servia d’aixopluc al bestiar, sobretot ovelles que pasturaven per aquella zona. Aquesta construcció no disposava d’una coberta fixa de teules, sinó que es feia amb càrritx; si es col·locava ben atapeït, podia resistir forts ruixats i l’aigua no s’hi escolava.
Aquest pot ser un bon lloc per descobrir els líquens que viuen a les branques i l’escorça de les alzines i les oliveres. Si ens entretenim a mirar, podem veure que al damunt creixen com unes barbetes de color grisós o com unes crostetes aferrades a la soca. Aquests éssers vius molt primitius estan formats per la simbiosi entre un fong i una alga. Amb aquesta associació els fongs aporten capacitat d’emmagatzemar aigua i protecció mentre que l’alga fabrica l’aliment mitjançant la fotosíntesi.
A les regions muntanyenques la diversitat de líquens és molt alta. En trobam de color gris o verd grisós, verd groc, groc o bruns; i de formes molt variades, des de revestiments amb aspecte de crostera, fins a làmines d’aspecte lobulat o ramificats en forma d’arbret, erecte o penjant.
Actualment, la qualitat de l’aire es mesura mitjançant diferents anàlisis químiques i físiques realitzades amb estacions mòbils o fixes, tot i que també es pot mesurar la qualitat de l’aire analitzant-ne la presència o absència, i per la taxa de creixement de determinades espècies de líquens. És per això que es diu que els líquens són bioindicadors, és a dir, organismes sensibles a les variacions en la qualitat ambiental.
De forma general, els líquens ramificats són menys resistents a la contaminació i en canvi els que semblen crostes són més resistents. Si ens hi fixam trobarem les característiques “barbes de frare” a determinats boscs i no a d’altres; això ens indica una major puresa de l’aire. La causa de la sensibilitat dels líquens a la pol·lució es troba en la seva manca d’epidermis. Com que no disposen d’una capa protectora, la deposició de substàncies contaminants impedeix l’entrada de nutrients. A més a més, no tenen mecanismes d’eliminació de contaminants, els quals acaben acumulant-se i els provoca la mort.
Passat el porxo, un poc més endavant, l’entorn canvia completament. A l’estiu agraïm arribar de nou a la frescor de l’alzinar, on ens podem prendre una estona per descansar.
Aquí, asseguts, pot ser un bon moment per continuar observant la natura. A l’hivern, el que ens cridarà l’atenció és l’espectacular catifa de molsa tova, humida i verda que entapissa branques, troncs i roques.
Les molses són abundants als ambients humits i poc assolellats. Aquestes plantes no tenen ni arrels ni un sistema conductor de l’aigua, i la capten a través de tota la planta. Per això, només poden viure on la humitat de l’ambient és alta.
Malgrat els estudis florístics que s’han realitzat, resta molta feina per fer en el camp de la identificació i l’ecologia de les espècies de briòfits. Com els líquens, són també molt sensibles a la contaminació atmosfèrica.
Hem arribat a l’àrea recreativa des Pixarells. Des d’aquí la panoràmica de les muntanyes ens ofereix una visió del puig d’en Galileu i, al fons, el Puig Major i la serra de na Rius.
En aquesta zona es pot veure cap al tard el vol de les ratapinyades, que empren les coves per hibernar, reproduir-se o descansar. Aquests són els únics que poden volar gràcies a l’adaptació de les extremitats anteriors, unides al cos mitjançant una membrana molt fina.
En el grup dels quiròpters (del grec kheír, “mà”, i pterón, “ala”), la vista ha sofert una forta reducció, mentre que l’oïda ha adquirit un paper preponderant en la seva manera de viure. S’orienten amb un sistema basat amb l’eco que els permet capturar les preses en la foscor. Contribueixen a l’equilibri de les poblacions d’insectes dels quals s’alimenten i juguen un paper clau en l’ecosistema. És per aquesta raó que la seva protecció és justificada. A les Illes Balears, s’hi han observat fins ara 19 espècies diferents de ratapinyades.
El camí acaba a l’àrea recreativa i podem tornar a Lluc pel mateix camí.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de Binibassí
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.13 km (només anada)
Duración:(Català) 50 min
Temática:(Català) En aquest itinerari no ens enfilarem per cap alta muntanya. Passejarem per la vall de Sóller, envoltada pel puig des Teix a ponent, la serra d’Alfàbia i la de Son Torrella a migjorn, i el Puig Major i la muntanya de Montcaire a llevant. Coneixerem dos pobles d’interès paisatgístic i arquitectònic indiscutible: Fornalutx i Sóller, emplaçats en el centre del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.
Etapas
(Català)
Aquest camí comença al poble de Fornalutx. Podem deixar el cotxe a l’aparcament i arribar fins a la plaça del poble pel carrer Major.
Fornalutx és un poblet encantador, ple de capamunts i raconades, en el qual val la pena que ens perdem abans de partir cap a Sóller.
L’origen de Fornalutx o Fornalugi, com s’escriu en els documents antics, es remunta al mateix moment de la conquesta. Abans va ser una alqueria musulmana, com podem deduir quan ens passejam pel traçat dels seus carrers empedrats.
Hi ha dues hipòtesis sobre l’etimologia del topònim de Fornalutx: que provengui del radical llatí FURN- amb el doble sufi x –al, utx = FURNALUCIU, que significa “lloc de fornal, ferreria”; o de l’àrab furn-al-lugg, que significa “forn de la ribera”.
Pujam per les escales de la plaça i giram pel primer carrer a l’esquerra, el carrer de Sant Sebastià, que sempre està enramellat. A l’enfront ens queda l’antiga posada de Bàlitx. Tornam voltar a l’esquerra i després ja anam a cercar el camí de Joan Albertí Arbona que ens condueix cap el cementeri. En poc temps trobam l’indicador de fusta del camí de Binibassí.
Si entre les cases alçam la vista veurem teules antigues pintades conegudes popularment com a “teules de moro” que decoren el voladís de moltes façanes. A la vall de Sóller és on es conserven més edificis amb teules pintades. De fet, Sóller, amb 56 edificis, i Fornalutx, amb 28, són els dos municipis de l’illa amb major nombre d’edificis inventariats amb teules pintades a la volada.
Els dibuixos estan realitzats normalment en color vermell formant motius geomètrics i vegetals, elements que representen escenes de la vida quotidiana, figures antropomòrfiques i zoomòrfiques, i temes religiosos. Els dibuixos no tenen volum i normalment es limiten a ser siluetes o contorns de figures. La decoració i la col·locació d’aquests ornaments era part d’un ritual de construcció dut a terme normalment per una sola persona i amb un procés decoratiu senzill: primer s’amarava d’aigua la teula i a continuació s’introduïa pel cap ample dins un morter amb calç. Després, sense coure la teula, s’hi dibuixava amb tints naturals dissolts en aigua. Aquests pigments podien ser terra d’almangra per al color vermell, carbó vegetal per al negre i òxid de coure per al verd. Per norma general les teules són monocromàtiques, tot i que a la vall de Sóller es troben decoracions amb dos i fins a tres colors.
A part del valor pròpiament estètic i decoratiu, les teules pintades tingueren un valor simbòlic i espiritual, amb l’objectiu de preservar i defensar la casa i els seus habitants de tota casta de perills externs
Baixant pel camí veim mostres de l’oliverar de la Serra, element característic del seu paisatge. El seu manteniment constitueix un dels objectius principals del Pla d’ordenació de recursos naturals de la Serra de Tramuntana. De les olives collides a principi de la tardor s’obtenia, i es continua obtenint, un oli de gran qualitat. Consumir oli elaborat a la Serra contribueix a la conservació d’aquest bell patrimoni natural i cultural.
Des de l’any 2002, la qualitat de l’oli d’oliva elaborat a Mallorca està avalada pel màxim distintiu de qualitat dels aliments: la Denominació d’Origen Oli de Mallorca. L’oli de Mallorca és un oli d’oliva verge extra elaborat amb olives de les varietats mallorquina o empeltre, arbequina i picual.
Les oliveres a la Serra de Tramuntana estan sembrades a marjades i terrenys irregulars, i la configuració de les plantacions d’olivera de muntanya condiciona i dificulta les tècniques de cultiu: tractaments de plagues i adobs, conreu, collita, etc. Malgrat que la productivitat d’aquestes explotacions és menor que a les del Pla, el caràcter de l’oli que se n’obté es diferencia per ser de sabor dolç, suau i amb absència dels atributs d’amarg i picant. Això és perquè les olives es cullen quan es troben en un punt de maduració major que les olives collides a les zones de la plana.
L’oli de Sóller, inclòs a la Denominació d’Origen, és un dels productes típics d’aquest poble; per tant, us recomanam tastar-lo.
Aviat el camí deixa d’estar asfaltat i queda al descobert l’empedrat de l’antic camí de ferradura que facilitava el pas de les persones i el bestiar. El nostre caminet, que transcorre al costat d’oliverars, horts, canaletes, fonts i rentadors, forma part d’una de les xarxes de camins més extenses, riques i ben conservades de Mallorca. En conjunt conforma un patrimoni històric, cultural i etnològic de primera magnitud.
Temps enrere aquests viaranys eren plens d’activitat: els traginers portaven a la vall tot tipus de mercaderies carregades a les esquenes de bísties: oli, teules, estris de cuina, queviures, càrritx… A més, els traginers de Sóller i Fornalutx assoliren gran fama per ser uns guies de muntanya magnífics, apreciats per tots aquells viatgers que desitjaven conèixer les nostres muntanyes, especialment el Puig Major. No ens ha de sorprendre, doncs, que en el mapa del Cardenal Despuig (1785) s’elegís la imatge d’un traginer per representar la vila de Sóller.
Malgrat tot, la vida dels traginers era prou dura, si tenim en compte que el salari del traginer a finals del segle XVII era de 27 sous cada mes, que podem comparar amb els 8 sous que costava una gallina en aquella època.
Aviat trobam davant nostre l’agrupament de cases de Binibassí, construïdes al mateix lloc on hi hagué l’alqueria musulmana de Benibassim. Aquest llogaret conserva una torre defensiva del segle XVI.
Les canaletes que trobam al costat del camí serviren per fer arribar l’aigua a les fèrtils terres de la vall i tenen el seu origen en els àrabs que habitaren Mallorca fins a l’any 1290. Sembla que foren ells els que dugueren els tarongers a l’illa. El nom de Sóller sembla derivar de l’àrab Sulyâr, “vall d’or”, possiblement pel color daurat de les taronges.
L’aïllament geogràfic de Sóller dugué als sollerics a establir relacions comercials amb Barcelona, València i sobretot amb el sud de França. Molts dels seus habitants emigraren en el segle XIX a França, on fundaren negocis d’exportació de l‘exquisida taronja sollerica. Tal fou la prosperitat que visqué la ciutat amb les remeses dels emigrants, molts d’ells retornats un cop que havien fet fortuna, que prest va disposar d’una xarxa elèctrica pròpia, la segona després de la d’Alaró. L’any 1912 entrà en funcionament el ferrocarril de Sóller, que facilità les comunicacions amb Palma; avui és un dels atractius turístics més entranyables de l’illa.
Al llarg de tot l’itinerari trobam nombrosos enginys per a la captació i emmagatzematge d’aigua.
Les fonts, a més de la seva immensa importància per a la població, constitueixen un hàbitat d’alt valor. L’entrada de les fonts de mina, les parts més fosques de les galeries d’on emana la surgència, els cocons naturals, les piquetes artifi cials, les síquies, els safareigs... són diferents ambients, microhàbitats, que afavoreixen determinades espècies de flora i fauna.
La proporció més important dels animals que viuen a les fonts són els macroinvertebrats, entre els quals podem destacar els crustacis amfípodes, parents llunyans de les gambes i els crancs, i els mol·luscs, com els petits caragolins.
També hi ha animals que sense ser exclusivament aquàtics, necessiten l’aigua per poder completar els seus cicles vitals. Entre aquest grup podem remarcar alguns insectes ben coneguts com són els dípters –moscards i moscardins–, les efímeres i els odonats -barratxines i cavallets del dimoni-.
No podem deixar d’anomenar els vertebrats de vida aqüàtica, com són la serp d’aigua (Natrix maura) i el granot verd (Pelophylax perezi).
Malgrat avui estigui mig cobert per l’heura, no ens ha de passar per alt un antic molí d’aigua. Antigament l’aigua no tan sols s’emprava per al consum humà i el reguiu. La seva força fou aprofitada des de l’època de la Mayûrqa> musulmana per moldre blat.
El mecanisme d’un molí d’aigua era prou senzill: l’aigua es captava al seu origen (font, torrent, etc.) i es conduïa per una síquia fins al molí. Se la feia caure damunt les pales d’una turbina rudimentària anomenada rodet que, a la vegada, transmetia el moviment de rotació a les moles, que esclafaven el gra. Finalment, el moliner cada dematí repartia els talecs de farina feta, mentre que la molinera s’encarregava del funcionament i del manteniment del molí.
Per la flaire dels tarongers en flor o en fruit sabrem que arribam al poble de Sóller. Travessam el torrent Major i deixam a l’esquerra uns rentadors. Continuam caminant uns deu minuts més, ara ja pel carrer asfaltat fins arribar a la plaça de Sóller. Allà recomanam prendre un gelat de taronja fet a Sóller i gaudir de l’església modernista de Sant Bartomeu i de l’edifici del Banc de Sóller, del mateix estil, projectat per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
El camí Vell de Caimari a Lluc
Dificultad:(Català) Mitja
Distancia:(Català) 7.12 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) El puig de n’Escuder, es Cavall Bernat, es Còdol d’en Seda, el Salt de la Bella Dona, el coll de sa Batalla…, són topònims que ens remetran a històries i llegendes i que descobrirem pujant a Lluc des de Caimari. Contarelles plenes de curiositats que, amb el pas del temps i trameses oralment, han perdut rigor però han guanyat, i molt, en fantasia i imaginació populars; contarelles que formen part del patrimoni cultural del Paratge natural de la Serra de Tramuntana i que ens ajuden a entreveure alguns capítols de la nostra història.
Iniciam l'itinerari a la carretera d'Inca a Lluc, Ma-2130, a la primera volta que hi ha uns 300 metres passat Caimari, al punt quilomètric 7,2.
Aquí trobarem una esplanada, és el mirador de ses Rotes, on podrem deixar el cotxe i començar a peu la pujada per un camí sense asfaltar. Està ben senyalitzat.
Etapas
(Català)
L’existència d’aquest camí està documentada al segle XIII i es pot suposar que formava part de la xarxa viària musulmana. De fet, els Sayt, descendents de musulmans esclavitzats, apareixen documentats a l’arxiu de Lluc com a experts autors de camins. L’increment progressiu del nombre de pelegrins que utilitzaren aquest eix viari, després de la troballa de la Mare de Déu, el converteix en un dels més ben documentats de Mallorca.
El nostre punt de partida és el mirador de ses Rotes, des d’on es contempla un dels més bells espais marjats de l’illa, ses Rotes de Caimari, declarades Bé d’Interès Cultural. El seu origen es troba en el fort increment de població que es produí durant el segle XIX. Amb la pressió demogràfi ca, sorgí una nova fam: la fam de terres. S’havia d’eliminar el bosc, la garriga, arribar fins al racó més amagat de terra, construir més marjades, i rompre la terra, per prima i pedregosa que fos. Precisament d’aquesta idea de rompre, de roturar la terra, sorgeix la paraula i el significat de rota: terra rompuda i posada en condicions de cultiu. Les parcel·lacions d’aquestes terres varen permetre als caimariencs accedir a la condició de petits propietaris.
El puig de n’Escuder, situat davant nostre, és l’escenari de narracions populars en què es fon la història amb la ficció. Segons una antiga llegenda, la verticalitat i l’alçada que assoleixen les parets d’aquest puig haurien estat aprofitades per construir al cim una fortalesa d’àrabs. Es conta també que un missatge jovenet i enginyós aconseguí enganyar i derrotar un tropell d’àrabs, els quals, un per un, s’haurien tirat des de dalt del puig dins grans alfàbies. Diuen que encara queden restes de tests romputs... Una altra versió narra que durant la darrera fase de la conquesta catalana un grup islàmic oferia resistència als conqueridors fins que, evidenciada la derrota, optà pel suïcidi col·lectiu abans de rendir-se a l’enemic.
Poc després d’haver començat a caminar, s’alça a mà dreta, entre el camí i la carretera, un penyal més o menys punxegut, es Cavall Bernat. Aquest nom també apareix en altres indrets de l’illa i sempre es refereix a penyals més o menys punxeguts. La forma fàl·lica que tenen en comú n’explicaria l’origen, deformació d’un antic carall armat que, eufemísticament, hauria derivat a la forma actual.
El nom alternatiu de sa Filosa de la Mare de Déu s’associa a la llegenda que contava com la Mare de Déu filava per aquella zona i quan sentia que s’acostaven els pelegrins corria a amagar-se a les coves del puig de n’Escuder. Una vegada va fugir tan ràpid que va deixar la filosa dreta on estava i, en tornar, enlloc de la filosa hi va trobar aquest penyal.
Cavall o filosa, en aquest penyal ens podem fixar en dos endemismes, la violeta de penyal (Hippocrepis balearica) i la ginesta (Genista majorica), ambdues amb flors grogues i pertanyents a la família de les lleguminoses i que troben en les parets verticals protecció contra els herbívors.
Poc més amunt, sota un redol d’alzines ombrívoles i al costat del camí, destaca una gran roca coneguda com a Còdol d’en Seda. Possiblement per la seva forma rodonenca s’ha dit des d’antic que es tractava d’un macolí que algun gegant s’espolsà de la sabata.
Segons una antiga tradició, els pelegrins, quan passaven per aquí, tiraven entre una i cinc pedretes en un forat que té a la base i si l’endevinaven volia dir que tindrien bona sort.
Més amunt, després d’haver provat sort as Còdol d’en Seda, travessam la carretera de Lluc i començam a pujar sa Costa Llarga. Val la pena aturarnos per a contemplar la bellesa de l’empedrat del camí primitiu, alhora que descansam durant la pujada. A l’empedrat criden l’atenció, per les seves dimensions, les ratlletes, unes pedres llargueres col·locades de biaix que permeten evacuar l’aigua de pluja que baixa pel camí, minimitzant-ne l’acció erosiva. Els esglaons del camí estan molt separats, i per això alguns l’anomenen ses Passes de Gegant.
Si aixecam la vista, veurem el puig de n’Ali, topònim de l’època musulmana. Fa 1.037 metres d’alçària.
Al final de sa Costa Llarga trobam les cases de Son Canta, que antigament es va dedicar a l’explotació de l’olivar. Davallam uns metres fins a arribar a l’àrea recreativa de sa Coveta Negra, passam per davall un pont i continuam pujant, ara per dins el bosc. Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra i de la qual aquí podem veure alguns vestigis va ser l’obtenció de carbó vegetal. Aquest carbó constituïa la principal font energètica d’aleshores i una importantíssima font d’ingressos per a les finques de la Serra. Els carboners del terme bastiren sitges dins els nostres boscos fins a mitjan segle XX, quan, perduda la batalla contra els nous combustibles, els carboners abandonaren definitivament els ranxos.
Seguim fent camí per sa Llangonissa, anomenat així per la forma que té el traçat, fins a arribar a sa Bretxa Vella. Aquest és un pas agosarat obert amb barrobins a principi del segle XVIII per evitar el perillós pas des Grau. Per obrir sa Bretxa, s’hi destinaren més de quatre-cents jornals i alguns quintars de pólvora (cada quintar correspon aproximadament a 41,6 quilos). S’hagueren d’aixecar bastiments encinglats i marges espectaculars, construïts amb argamassa.
El Salt de la Bella Dona penja, esglaiador, sobre un fondal impressionant dins el qual discorre el torrent des Guix o de Comafreda després de passar sa Bretxa Vella.
Aquí sorgeix la llegenda indubtablement més famosa, i potser la més antiga de totes les que ens acompanyen en aquest camí de pelegrinatge: un carboner és enganat per un personatge malvat (identificat per alguns com el dimoni) que pretén la seva esposa, la qual tanmateix el rebutja. En venjança, el pretendent aconsegueix convèncer el marit sobre la infidelitat de la dona, que n’ignora tota la trama. La ràbia i la gelosia mortifiquen el marit fins al punt que decideix matar la dona tirant-la per aquest precipici, ran del camí, que precisament pren el nom de Bella Dona, remarcant amb aquest adjectiu, més que la bellesa, la qualitat espiritual de la víctima innocent. El marit segueix cap a Lluc i hi arriba a la sortida del sol, quan toquen missa primera. Quan entra al temple, quina no és la seva sorpresa quan hi troba la seva dona sense cap ferida ni trau!
A partir d’aquí el pinar cedeix el protagonisme a un espès alzinar per dins el qual el camí ens porta en suau davallada fins a la font des Guix, que raja aigua fresca, encara que no potable, i que té un gust que fa honor al seu nom.
Arribam a la carretera i passam el torrent de Comafreda per un pont que dóna accés a una esplanada on hi ha una estació de servei.
Segons la història, el coll pren el nom d’un episodi que succeí a començament del segle XVII. Aleshores, una bona part de la població patia fams contínues, era castigada per la pesta, es veia ofegada pels imposts i estava sotmesa a lluites i tensions socials. Aquest context era ben propici perquè aparegués el bandolerisme. La inseguretat i els crims augmentaren escandalosament i la repressió i la por campaven pertot arreu. Eren peça clau d’aquest entramat els bandejats de la colla de Selva, un poderós escamot criminal. L’any 1618 topà amb les forces de la justícia i fou derrotada, precisament, en aquest indret. El combat acabà amb l’empresonament de catorze bandolers, alguns posteriorment executats.
Un altre possible origen del nom fa referència al so del batall de les campanes de Lluc, que el pelegrí sentia per primera vegada quan arribava a aquest coll. Just passat el coll, continuam cap a la urbanització des Guix i ens fixam en un indicador de fusta que marca un GR. Per un tram del camí de carro, asfaltat fa pocs anys, començam el descens cap a la vall de Lluc, que veurem en poc temps.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Pujada al puig d'en Galileu
Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 4.7 km (anada i tornada)
Duración:(Català) 5 h
Temática:(Català) El que avui és una de les rutes excursionistes per excel·lència del Paratge natural de la Serra de Tramuntana, temps enrere era el camí que empraven els nostres repadrins quan anaven a peu de Lluc a Sóller, o amb carro a cercar carbó, o amb bístia a nevatejar. Si recordam la seva tasca feixuga, potser la pujada se’ns farà més lleugera.
Seguint les indicacions, no té pèrdua, però cal tenir un mínim de bona forma física per l'important desnivell de l'itinerari. En el primer tram hi ha diversos camins que es creuen, però el GR els senyalitza correctament a cada cruïlla, de manera que no hi ha dubte del recorregut que hem de seguir.
Etapas
(Català)
El punt de partida d’aquest itinerari és a sa Font Coberta, al costat de l’aparcament de Lluc, a 475 metres d’altura. El nostre objectiu és assolir els 1.188 metres del puig d’en Galileu. Cal superar, per tant, un desnivell fort, que potser en qualque moment ens farà perdre l’alè.
A sa Font Coberta comença l’antic camí de Sóller, avui senyalitzat com a GR - 221. És un camí empedrat, de bast o de ferradura que puja per entremig del bosc de Ca s’Amitger fins arribar a la carretera Ma-10 (Andratx- Pollença). Un cop travessada seguim a l’altre costat per un camí carreter. Passam un portell i entram dins l’alzinar de la finca pública de Son Macip, un dels més emblemàtics de la Serra, on podrem trobar, gairebé a cada passa, rotlos de sitja i barraques, testimonis de la intensa activitat carbonera que hi hagué antigament en aquest bosc emblemàtic.
El camí carreter acaba al peu de ses Voltes d’en Galileu. El topònim fa referència als revolts que fa el camí per salvar els 250 metres de desnivell i al malnom de qui el va construir, Antoni Català «Galileu», que l’any 1692 es comprometé a «fer i de nou construir unes cases de neu a la montanya dita la Mola situada en lo terme de Lluc o Scorca».
Just a l’inici de les voltes, a mà dreta podem veure la primera de les cases de neu, la de Son Macip, considerada una de les més antigues, perquè ja l’any 1619 consta que «estojaven neu a Son Massip». Aquesta instal·lació per recollir i emmagatzemar neu fou de les primeres que deixà de funcionar.
Encetam les llargues llaçades empedrades amb un fort pendent. A mesura que pujam el bosc desapareix, cosa que ens permet albirar l’impressionant torrent de Pareis, es Clot d’Albarca sota el puig Roig i Lluc amb el puig Tomir al fons.
Mitja hora de pujada forta i som al capdamunt de ses Voltes. Aquesta aturada és obligatòria per contemplar el paisatge, dominat per extenses carritxeres, amb la mar de teló de fons. Continuam caminant ara per un pla i arribam al costat de la casa de neu d’en Galileu, restaurada recentment. El camí, el porxo, les parets i els marges constitueixen un magnífic exemple d’instal·lació de l’activitat de nevatejar.
El procés de nevatejar començava ficant la neu més propera dins el pou a través de les bombarderes (finestres) emprant pales, mentre que per ficar- hi la més llunyana era necessari usar esportins, senalles, esparteres i civeres.
Quan ja hi havia un bon gruix de neu dins el pou, hi davallaven els nevaters per escampar-la i pitjar-la. Per fer aquesta operació, es col·locaven en fila i feien un camí en espiral; començaven per les voreres i acabaven al centre, per després fer el camí a la inversa, fins que la neu es convertia en gel.
Aquest procés es repetia fins que s’omplia el pou o fins que s’acabava la neu dels voltants. Aleshores es tapava la neu amb una capa gruixada de càrritx i es donava per acabada la tasca de nevatejar.
Quan arribava l’estiu i es disparava el consum de gel per conservar aliments, els traginers, amb les bísties, pujaven fins als pous entrada de fosca, en tallaven uns bocins anomenats pans de neu, els embolicaven amb càrritx per aïllar-los de l’exterior i els col·locaven a les portadores. Cada bístia en transportava dues, que era el que s’anomenava somada.
El transport es feia durant la nit per minimitzar les pèrdues de gel per fusió. Els blocs de gel arribaven molt minvats a destins llunyans com Palma, Manacor, Felanitx o Artà. Algunes persones majors conten que arribava el carro a Ciutat i «tot era aigo».
El fet que la feina de nevatejar es conservàs a Mallorca fins al primer quart del segle XX ha permès que no es perdessin algunes de les cançons de feina i les gloses dels nevaters. La tonada següent posa de manifest l’alegria dels nevaters en tornar a casa després de molts de dies de passar penúries.
«La agua fria es la medicina mas grata, y mas natural de quantas posee y dispensa la farmaceutica.» Amb aquestes paraules escrites a final del segle XVII, el metge Pere Martí lloava l’ús medicinal de la neu i de l’aigua refredada. I és que des de molt antic foren usats el fred i l’aigua freda per combatre malalties: la febre -que temps enrere anomenaven calentures-, les fractures, les contusions, els esquinços, les cremades, les inflamacions i altres mals eren combatuts emprant neu.
La rendibilitat de l’emmagatzematge i el comerç de la neu en aquell temps es devia també als aprofitaments gastronòmics amb l’elaboració i la venda de gelats. Una imatge als carrers de Ciutat molt usual ja al segle XIX eren els petits carrets on es venia la popularíssima aigo de neu o aigo gelada i les orxates. La neu era un complement de luxe important a la taula bona i refinada de les classes altes.
Després d’haver descansat una estona al costat de les cases de neu, tornam al camí per anar a cercar un collet on les fites es bifurquen. Giram a l’esquerra per pujar fins al cim del puig d’en Galileu. En aquest tram de camí l’estepa blenera (Phlomis italica) és bastant abundant.
El seu nom científic, Phlomis, ve del grec, phlox, que significa ‘flama’, alludint a l’ús que tenien les seves fulles com a metxes dels llums d’oli. El nom popular també fa referència al seu ús; un ble és un manat de fils entrellaçats i recoberts de cera o oli que formen l’element combustible d’una espelma. Antigament s’empraven les fulles d’aquesta planta com a blens.
Aquest arbust endèmic de Mallorca i Menorca creix en praderies i costers de muntanya, a vegades en llocs escarpats, preferentment en zones assolellades i amb sòls nitrificats, per la qual cosa sovint està associada a la presència de pastura.
Els penyals que tenim a la dreta són refugi de diverses espècies pròpies de boscos caducifolis, sovint relictes d’una època més freda que l’actual. És una bona ocasió per conèixer el rotaboc (Acer opalus subsp. granatense). Generalment el trobarem empenyalat i arrelat dins esquerdes, a les zonesombrívoles de la Serra de Tramuntana. El fet de ser un arbre caducifoli fa que a la tardor les seves fulles comencin a groguejar i adquireixin uns vistosos tons rogencs. A l’hivern ens serà difícil destriar-lo de les parets rocoses.
Arribats al cim, podem comprovar que el puig d’en Galileu és un mirador incomparable sobre el sector nord-oest de Tramuntana. Aquí podem gaudir de la panoràmica que ens ofereix el puig de Massanella, el coll des Prat, la serra des Teixos, el Puig Major i la serra de na Rius.
Baixarem pel mateix lloc per on hem pujat. En arribar al punt on les fites es bifurcaven, girarem a la dreta fins a arribar al replà, a partir del qual tornarem a fer ses Voltes, que ara de baixada segur que no se’ns faran tan llargues com de pujada.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Castell d'Alaró
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 10.600 m (anada i tornada)
Duración:(Català) 4 h
Temática:(Català) El Castell d’Alaró es troba al cim del puig d’Alaró. És un dels tres castells roquers de Mallorca que servien de defensa i protecció als habitants dels voltants. La seva situació estratègica, a punts elevats, garantia la detecció precoç d’assaltants.
Etapas
(Català)
Començam l’itinerari al quilòmetre 18,150 a la carretera Ma 2100 (Bunyola- Alaró), on un senyal indicador ens marca l’inici de la ruta que seguirem fins al Castell.
Primer la pista està asfaltada, però hem d’estar atents perquè la pista actual es creua en diferents punts amb l’antic camí empedrat que pujava fins al Castell. Tot d’una superada la primera costa, que transcorre entre altes parets de les primeres finques veïnes al camí, tindrem a la vista el puig d’Alaró. Des d’aquí ja ens feim una idea de com era d’inexpugnable. L’envolten camps planers de conreu dedicats a l’ametlerar. Aviat, però, el pendent del camí es comença a fer més pronunciat i les alzines l’ombregen i li donen un aire misteriós. Des d’aquest punt podem veure com el vessant és ja una paret vertical nua de vegetació. No us preocupeu, arribarem al cim seguint el sinuós camí empedrat que creua l’alzinar i s’arrapa a la paret fins a trobar l’únic pas cap al Castell.
La porta d’entrada és l’únic accés al Castell a peu pla i és el primer element defensiu que es trobaven els assetjadors. Està constituït per una avantmurada amb portal medieval d’arc rodó. A banda i banda del portal, podem veure unes obertures estretes i allargassades que reben el nom d’espitlleres. N’hi ha tres en total, i tenen l’amplada justa perquè els defensors poguessin mirar a l’exterior i disparar sense perill de ser ferits des de fora.
Travessam el portal i seguim ascendint pel camí empedrat fins a arribar a la segona porta: la torre de l’Homenatge. La gent la coneix com el constipador, perquè en aquest punt hi corre l’aire i després de la pujada s’hi arriba suat. El costat esquerre de la torre es va construir aprofitant la penya natural. Sobre el portal d’ingrés, hi ha una espècie de balcó, anomenat matacà, que s’utilitzava per vigilar i llançar pedres i materials ardents als atacants quan aquests intentaven tombar la porta.
Travessam la torre i ens trobam en una esplanada ampla. A l’esquerra, un caminoi ens porta a una línia de murada amb merlets que voreja l’esperó oest del puig. Resseguint l’espadat, arribam a una tercera torre amb una finestra amb vista directa sobre les cases del Verger i amb una espitllera al cantó sud. Des d’aquí es gaudia d’una posició defensiva i de vigilància estratègica.
El Castell d’Alaró és un dels tres castells roquers de Mallorca -els altres dos són el de Santueri (Felanitx) i el Castell del Rei (Pollença)- que es construïren a llocs de difícil accés, allunyats de nuclis urbans i elevats perquè fossin bons punts de vigilància. La seva finalitat era la de servir de refugi per a la població dels voltants en moments de perill. És ben segur que aquest lloc ha estat escenari de batalles cruentes des de ben antic. Durant la conquesta catalana els musulmans s’hi refugiaren. Però l’episodi més conegut és la història d’en Cabrit i en Bassa, que data de l’any 1285. En Guillem Cabrit i en Guillem Bassa foren dos defensors del Castell d’Alaró que actuaven en nom del rei de Mallorca Jaume II en contra de l’ocupació de l’illa per part de les tropes del rei Alfons d’Aragó.
La llegenda conta que, quan l'exèrcit del jove rei Alfons assetjava el Castell d'Alaró, l'oficial reial de l'exèrcit demanà la rendició del recinte en nom d'Anfòs d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu. El poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, interpreta el suposat diàleg que hi tingué lloc. A la petició de rendició contestà Guillem Cabrit en nom dels defensors, irat i sarcàstic:
-No coneixem al reialme altre rei que el rei En Jaume, A Mallorca -i perdonau-me- anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu.
Alfons ben enrabiat, demanà qui era que gosava insultar el rei d'Aragó. Des del castell contestaren: Dos lleials Cabrit i Bassa
El rei d'Aragó contestà impetuós: Cabrit, dieu? Bona caça! Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traïdor!
Una vegada que el Castell fou conquerit, la llegenda afirma que Alfons va complir la seva amenaça i Cabrit i Bassa foren torrats de viu en viu.
A la dreta ens trobam una esplanada on encara són visibles les restes d’un gran aljub, amb una bassa petita a la vora. Seguint el perímetre de l’aljub, resta un parament de murada amb merlets.
Deixam la torre i continuam la pujada cap a l’hostatgeria, a l’esquerra, encara entre alzines. A mesura que pujam, tenim una vista impressionant de les valls d’Orient i de Solleric i de la Serra de Tramuntana. Aferrada a la paret, creix la col de penya (Scabiosa cretica).
Pocs minuts després arribam a l’ermita de la Mare de Déu del Refugi i a l’hostatgeria del Castell. Des de l’hostatgeria surt un caminoi en direcció sud que als pocs minuts es bifurca. Si prenem cap a l’esquerra, ens duu als tres aljubs i una bassa de recollida d’aigua pluvial. L’aigua era molt important durant un setge, ja que no es podia sobreviure sense i si s’esgotava suposava la rendició o la mort.
Si partim cap a la dreta, arribam a la torre de migjorn o Presó dels Moros. La torre és de planta quadrada i com la torre de l’Homenatge també té merlets i espitlleres. Aquesta torre servia per defensar el vessant sud del Castell
El camí de retorn cap a Alaró s’ha de tornar a fer cap a la torre de l’Homenatge, desfent el camí d’ascens. De tornada, les vistes canvien i ens trobam amb l’escenari dels camps d’oliveres just als nostres peus i amb el Pla al fons.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí des Correu
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 7.670 m (només anada)
Duración:(Català) 2.5 h
Temática:(Català) El camí des Correu és el camí reial que connecta Esporles amb Banyalbufar. Fins al segle XIX constituïa l’única via de comunicació dels banyalbufarins amb Esporles i, des d’allà, amb Ciutat. Queviures i altres mercaderies arribaven amb carro a través d’aquest camí. Encara podeu trobar banyalbufarins que conten com traginaven tomàtigues de ramellet fins a Esporles, tan sovint ho feien, que la bístia ja es coneixia el camí. És molt fàcil, ja que només cal seguir el camí en tot moment fitat pel Consell amb categoria de GR (gran recorregut).
Etapas
(Català)
Començam l’itinerari a Esporles. Agafam el carrer empedrat que des de davant l’Ajuntament, i pel costat de l’església, ens du en pocs minuts de pujada fora del poble.
El camí transcorre entre parets altes de pedra en sec, ombrejat per la vegetació exuberant que creix esperonada per l’elevada pluviositat del municipi. Superada la costa inicial, arribam a una planura on a la dreta veim amples camps de conreu d’ametllers i garrovers i la moleta de Son Cabaspre (618 m) al fons.
Més endavant el camí travessa la carretera pel pont de sa Turbina, que supera el torrent d’Esporles o de Sant Pere, i continua paral·lel a la carretera i al torrent durant un bon tram.
El torrent de Sant Pere o d’Esporles neix als Puntals de Planícia, recorre la vall de Superna fins a arribar a la Granja i travessa tot el nucli d’Esporles. Finalment, conflueix amb el torrent de Bunyola per formar el torrent Gros, que desemboca a la badia de Palma, prop del Coll d’en Rabassa.
A Mallorca no tenim corrents continus d’aigua, sinó únicament discontinus i de cabal molt variable al llarg de l’any. Per això, l’aprofitament de l’aigua de la pluja ha estat tan important. A part de per regar, l’aigua del torrent d’Esporles ha donat servei al llarg del temps a dues indústries tèxtils, a la tafona de la Granja, a un molí fariner i a un parell de molins d’escorxa (fàbrica de paper). De fet, el nom d’aquest pont prové de la turbina que aprofitava la velocitat de l’aigua per fer moure els telers.
En haver travessat la carretera pel pont, ens endinsam en un petit bosc de ribera que creix a banda i banda del torrent. Els boscos de ribera són boscos caducifolis que creixen a prop dels cursos fluvials. Les espècies que hi viuen necessiten molta d’aigua per créixer i per això es desenvolupen a prop de torrents, on el sòl a partir de certa profunditat està amarat d’aigua.
Els arbres que ens envolten són exemplars alts de polls (Populus nigra), oms (Ulmus minor) i fleixos (Fraxinus angustifolia) i fins i tot plàtans (Platanus x hispanica).
La majoria d’aquestes espècies es consideren introduïdes per l’ésser humà i solen anar acompanyades d’una vegetació de marges de torrent constituïda principalment per espècies espinoses com esbarzers (Rubus ulmifolius), gavarrera (Rosa sempervivens) i espinalers (Crataegus monogyna), entre d’altres. Al llarg de tot l’any podem trobar elevades cobertures de proenga (Vinca difformis) amb les flors de color blau violat.
Continuam aproximadament durant un quilòmetre, per la vora de la carretera, fins que trobam de nou un senyal que ens indica el temps que falta per arribar a Banyalbufar: a penes dues horetes. Creuam de nou la carretera amb compte i ens endinsam en un olivar envaït per un pinar jove.
L’itinerari ascendeix dibuixant ziga-zagues per dins l’olivar -actualment envaït per pinar- de la possessió de ses Mosqueres, ja en terres del terme municipal de Banyalbufar. El camí des Correu travessa dues de les possessions més destacades del terme: ses Mosqueres i més endavant Son Valentí.
No trigam a entrar al bosc de ses Mosqueres, un alzinar espès en el qual abunden les arboceres. S’estén des del puig de sa Vinya (438 m), a mà esquerra, fins a sa Potada des Cavall, uns quants metres abans de la partió amb Son Valentí. A partir d’allà en endavant rep el nom de bosc de Son Valentí.
El camí és ara bastant costerut i és el tram més ben conservat. Ens podem fixar en les filades de pedres, anomenades ratlletes, que cada grapat de metres sobresurten una mica del ferm del camí i el creuen diagonalment. Tenen una funció ben important en la conservació del camí: desvien l’aigua de pluja cap a les vores del camí i eviten que en pugui resultar danyat.
Un portell sense barrera marca l’entrada al bosc de Son Valentí. Uns metres abans, al bell mig del camí, hi ha una cavitat en una roca que pot semblar una petjada de cavall —posau-hi imaginació! Diu la llegenda que el cavall del rei Jaume I va deixar aquesta petjada en cavalcar impetuós durant les batalles contra els àrabs. Què en pensau?, va passar per aquí el rei Jaume I?
El pas dels carboners és evident al llarg de tot el camí des Correu. Són nombrosos els camins que comuniquen la via principal amb els ranxos de carboner, bosc endins.
També són nombrosos els ranxos amb nom propi, en record dels propietaris de la concessió, com els rotlos d’en Sutro, el d’en Mutxilla, un poc més endavant, i el d’en Puquinso, a la part baixa del Coll des Pi.
Assolim aviat el coll des Pi, que passa entre el puig de s’Argenter (498 metres ), a la dreta, i el puig de sa Barca (582 metres), a l’esquerra. Ara el camí baixa fins a la partió entre Son Valentí i Son Sanutges.
El camí de pedra que seguim desemboca en una pista asfaltada i comença a baixar en fort pendent entre pinars i olivars. Aquesta vall on ara ens endinsam ha estat habitada des de ben antic. Són nombroses les restes talaiòtiques que podem trobar a les tres valls que abasta el terme municipal de Banyalbufar. El paisatge que ara contemplam es deu a l’empremta deixada pels àrabs. L’entramat de marjades i el complex sistema de captació i repartiment d’aigües subterrànies mitjançant síquies i safareigs, que es coneixen com a ma’jil, permeteren conrear aquestes terres i són el principal llegat musulmà. En un clima com el nostre, on les pluges són molt estacionals, la necessitat d’emmagatzemar aigua per poder-ne disposar en èpoques de sequera és vital. Ja fa segles que els conradors aprofitaven el pendent per distribuir l’aigua per gravetat. Per això es va construir una complexa xarxa de síquies (les més importants són la síquia de Dalt, la de Baix i la de Son Bauzà) que arreplega l’aigua de la font de la Vila i la distribueix fins als grans safareigs; des d’aquests i mitjançant síquies, es reguen les marjades.
Aquesta disponibilitat excepcional d’aigua ha permès que, contràriament a altres indrets de la Serra, les marjades de Banyalbufar s’hagin destinat a cultius de reguiu com la vinya i la tomàtiga. La tomàtiga de ramellet de Banyalbufar va donar prosperitat econòmica als banyalbufarins: l’exportació d’aquesta tomàtiga cap al mercat de Barcelona portà el nom del poble més enllà de Mallorca.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Pujada a la mola de s'Esclop
Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 8.7 km
Duración:(Català) 5 h
Temática:(Català) La mola de s’Esclop destaca com un gran queixal que s’alça entre la mar i el Puig de Galatzó. Per arribar al cim, passarem per tres finques públiques del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: Son Fortuny, sa Coma d’en Vidal i Galatzó. La pujada potser ens costarà un poc, però la recompensa en arribar a dalt serà doble: unes vistes magnífiques i les runes d’una caseta de pedra, fita clau de la història de Mallorca.
La nostra ruta comença a l’entrada de la finca pública de Son Fortuny, just en el quilòmetre 97 de la carretera d’Andratx-Pollença. L’entrada ens queda a mà esquerra si venim des d’Estellencs.
Etapas
(Català)
Tot just deixam el cotxe, el camí (una pista forestal) comença amb un fort pendent. Després d’uns 10 minuts, arribam a una bifurcació. A l’esquerra està indicat el camí cap a sa Boal de ses Serveres. Una boal o boval era un estable on es donava palla i recer als bous. Giram a la dreta, passam pel costat d’un dipòsit d’aigua dedicat a l’extinció d’incendis forestals i continuam pujant amb la serra des Pinotells a la nostra esquerra. De tant en tant podem fer una mirada a la costa del municipi d’Estellencs, amb la mar de fons, i aprofi tar per recuperar l’alè.
Un parell de revolts més amunt, passam pel costat de les restes d’un forn de calç, on els calciners treballaven durament per convertir la pedra calcària en calç viva. Continuam pujant i després d’un parell de voltes més uns xiprers ens indiquen que aviat arribarem a les cases de la finca de sa Coma d’en Vidal, que és de titularitat pública des de l’any 2002. Davant les cases, hi ha una petita edificació amb un porxet que ens convida a aturar-nos a berenar.
Passam pel botador que ens queda a l’esquerra i, sense deixar el camí, que està ben atapeït de càrritx, arribam a una paret seca que marca els límits del terme d’Estellencs i de la finca de sa Coma. Botam la paret, entram a la finca pública de Galatzó i continuam la pujada per un tiranyet que es veu a la dreta ben definit entre pins fins a arribar a una antiga era de batre. Un poc més endavant es veuen les runes de les cases de s’Esclop, abans emprades com un centre agrícola de muntanya, quan es cultivaven, amb gran esforç, aquestes terres.
Des del coll de s’Esclop, la mola s’alça imponent davant nosaltres. L’origen del topònim de s’Esclop s’ha relacionat amb freqüència amb una hipotètica semblança de la forma de la muntanya amb el calçat denominat esclop. Segons una hipòtesi de Gaspar Valero, el topònim mola de s’Esclop vindria del nom mola des Clop. Els clops són polls (Populus sp.), i aquests arbres són freqüents encara avui dia vora les cases de s’Esclop i la font des Quer.
A vegades es pot veure com sobrevola aquesta zona algun exemplar d’esparver o àguila calçada (Hieraaetus pennatus), un rapinyaire de mida mitjana que nidifica pels penyals de la Serra. S’alimenta d’una gran diversitat de preses: tudons i coloms; petits aucells com gorrions, estornells, oronelles…, i també petits mamífers com ratolins o conills. Més sovint veurem el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) volant prop dels espadats on troba aliment i nidifica.
Quan arribem al cim podrem veure a l’hivern el xalambrí de muntanya (Prunella collaris), que no defuig de la presència humana.
Des del coll de s’Esclop, cap a la dreta es veu un camí que baixa cap a la font des Quer. Però nosaltres anirem directament cap a la mola, disposats a fer un darrer esforç per assolir el cim. Hem de seguir amb esment les fites de pedra, al principi caminant enmig de restes d’antigues marjades i després per un tram de roques sense un camí ben definit. Quan arribam a dalt, a 926 metres, les fites ens condueixen un poc cap a l’esquerra i en poc temps arribam al vèrtex geodèsic on conflueixen tres municipis: Estellencs, Puigpunyent i Calvià.
Pujar fins aquí té doble premi. Una vista magnífica de 360º sense obstacles intermedis i, a uns 100 metres cap a l’esquerra, unes solitàries runes plenes d’història... i d’històries. Són les restes del petit observatori on visqué l’any 1808 l’astrònom, polític i matemàtic rossellonès Dominique François Aragó. En aquest ambient tan hostil, Aragó hi passà dures jornades per mesurar l’arc de meridià terrestre entre Catalunya i les Balears. Aragó triangulava entre Mallorca, Eivissa i Formentera per acabar d’estendre el meridià de París fins a les Illes.
Però a finals de maig arribaren a Mallorca les notícies de l’aixecament de la Península contra els napoleònics. A Mallorca, varen prendre Aragó per un espia francès, idea fonamentada en les seves estranyes operacions amb foc i estris òptics dalt d’una muntanya. Un escamot armat va partir cap a la mola disposat a capturar el perillós espia.
No va poder sortir de l’illa i va consentir ser empresonat al Castell de Bellver, més com a protecció que com a càstig. Dos mesos després va aconseguir partir cap a Cabrera i després cap a l’Alger.
Baixam del cim per la mateixa ruta de pujada, en direcció a la penya Blanca. Tornam a passar el coll i l’era de batre fins a arribar, per la zona de pinar, a la paret seca, que fa partió amb el terme d’Estellencs. Cap a l’esquerra tornaríem per sa Coma d’en Vidal, però no botam la paret sinó que ens desviam cap a la dreta.
Després d’uns 30 minuts arribam a una cruïlla de caminets. Nosaltres seguim en direcció cap a Estellencs. A mà dreta, gairebé durant tot el camí de retorn, ens vetla el puig de Galatzó. Les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) dominen el paisatge, amb alguns pins (Pinus halepensis), mates (Pistacia lentiscus), ginebrons (Juniperus oxycedrus) i garballons (Chamaerops humilis) aquí i allà.
En aquest tram, es pot veure un arbust espinós en forma de coixí que viu en zones de muntanya. És un endemisme que té les fulles petites i allargades, un poquet més estretes a la base. Està adaptat a viure en llocs rocosos, amb poc sòl i batuts pel vent. És el mal hivern o espinalera (Rhamnus bourgeanus).
Seguim amb esment les fites de pedra, per un tram sense un tirany definit, fins a arribar al camí de pujada al puig de Galatzó. Giram cap a l’esquerra i sempre de baixada arribam a l’àrea recreativa de Son Fortuny, on podem fer un merescut descans.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí Vell de Lluc a Pollença
Dificultad:(Català) Mitja
Distancia:(Català) 17.80 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) La nostra ruta comença a Lluc i ens durà, travessant les possessions de Menut, Binifaldó, Muntanya, Son Marc, Son Grua i Can Serra, fins a la vall d’en Marc, ja al terme municipal de Pollença, un dels municipis amb més riquesa natural, cultural i paisatgística del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.
Iniciarem l’itinerari al Santuari de Lluc. A partir del centre d’educació ambiental de Binifaldó, només cal seguir els indicadors de la GR-221 i no tindrem cap dificultat per trobar el camí fins a Pollença.
Etapas
(Català)
Després de passar per davall els porxets del Santuari de Lluc, prenem un camí asfaltat amb el torrent a la banda esquerra. Pocs metres més endavantens desviam cap a l’esquerra fins a arribar al camp de futbol. Deixam a l’esquerra un pontet de fusta i agafam l’antic camí Reial, que unia Lluc amb Pollença. Sortim a la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença) i anam cap a l’esquerra fins a trobar un camí asfaltat amb els cartells de benvinguda a les finques públiques de Menut i Binifaldó.
Seguint el camí asfaltat entre alzines i rocams, arribam a les cases de Menut, les deixam a la dreta i continuam el camí fins a arribar al centre d’educació ambiental de Binifaldó. El deixarem a la nostra dreta per seguir el camí ample, ara ja sense asfaltar, que transcorre paral·lel a la paret de pedra en sec que delimita les tanques de conreus de devora les cases.
Però abans podem returar-nos i recórrer l’itinerari adaptat a persones amb discapacitat visual que durant més o menys un quilòmetre va en la nostra mateixa direcció. Us convidam a fer-lo, amb els ulls oberts o tancats, però, això sí, amb tots els sentits ben desperts.
Aquí podem comprovar quins altres sentits intervenen en la contemplació de la natura. A la tardor escoltarem un crec-crec en trepitjar les fulles que perden els polls blancs (Populus alba), i a l’estiu gaudirem de l’ombra que ens dóna l’alzina d’en Pere, de més de 500 anys! Durant tot l’any, ens acompanyaran diferents ocells amb els seus cants: el tord (Turdus philomelos), el ferrerico (Parus major) o el tudó (Columba palumbus).
Juguem a endevinar-los! Podem descobrir el tacte dentat del marge de les fulles del llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris) i com són d’aferradisses les fulles de l’estepa llimonenca (Cistus monspeliensis). Després de passar la mà pel romaní (Rosmarinus officinalis), olorau-la, té una aroma inconfusible.
Després d’una lleugera pujada assolim el collet de Binifaldó (598 m), des d’on podem gaudir d’una magnífica vista de la badia de Pollença. I si el dia és ben clar, fi ns i tot a vegades s’intueix la silueta de l’illa de Menorca. Passam per un portell que separa la fi nca pública de Binifaldó de la possessió de Muntanya, fi nca privada, i baixam per l’antic camí de ferradura fins a arribar a la font de Muntanya, on els pelegrins s’aturaven a refrescarse quan anaven a Lluc.
Al costat de la mina d’aquesta font, una taula i un banc de pedra ens conviden a seure per descansar una estoneta.
Abans de tornar a emprendre camí, podem aprofitar per conèixer una planteta que cerca llocs com aquest per créixer, llocs que són un poc humits: la margalideta (Bellium bellidioides). És petitona, i si no és primavera, no la trobarem florida, i potser ens haurem d’acotar per veure que té les fulles un poquet arrodonides i que estan agrupades en forma de roseta a la base de la planta.
Pels voltants, la falguera de Lluc (Pteridium aquilinum) és bastant abundant i no ens passarà desapercebuda perquè pot arribar a fer un metre d’alçària. La fulla, que en el cas de les falgueres s’anomena fronda, està molt dividida.
Hi havia la creença que aquesta falguera floria, fructificava i dispersava les llavors quan arribava la mitjanit de Sant Joan; per això mai no se la veia en flor i era impossible recollir-ne la llavor. Se li atribueixen propietats medicinals, però hom diu que ha de ser recollida als voltants de Lluc perquè sigui efectiva. Aquesta creença recollida a les “Rondaies mallorquines” de Mn. Alcover, no té fonament científic, ja que les falgueres es reprodueixen per espores, que es troben al revers de les fulles.
Ens endinsam dins l’alzinar, on segur que ens cridarà l’atenció la manca quasi absoluta de sotabosc. Després d’uns quants revolts, arribam a un ampli camí asfaltat que ens conduirà fins al costat del torrent Fondo de Muntanya i a la vall d’en Marc, on els conreus de figueres, ametlers i tarongers dominen el paisatge.
Aquesta vall marca l’obertura de la Serra cap a la costa i separa dues grans alineacions muntanyoses. Si ens giram cap al sud, veim el puig de Ca de Míner (887 m, l’altitud màxima del municipi), la Cuculla de Fartàritx, la Moleta i el Moletó, relleus que actuen com a contraforts del puig Tomir. A l’altre bloc muntanyós, situat al nord de la vall d’en Marc, es troben el puig de Can Massot, el puig Gros de Ternelles (el segon més alt del terme, amb 839 m) i el puig de l’Esbaldregat.
Abans de la conquesta, a les terres que avui anomenam Son Marc, que dóna nom a la vall, hi havia l’alqueria sarraïna de Beni-Gigar, on vivia l’hereu Ben-Nassar. S’enamorà de Balaixa, filla de l’alqueria veïna d’Algatzení, avui Can Guilló. Però els seus pares no aprovaven aquesta relació, i Balaixa emmalaltí d’amor. Entre deliris deia que només les fl ors d’ametler de Beni-Gigar podrien curar-la. Son pare estava preocupat, perquè faltaven encara mesos perquè els ametlers florissin. Balaixa, però, insistia. Llavors son pare decidí que si Ben-Nassar li duia un ram de flors d’ametler abans que hagués passat la lluna plena donaria el seu consentiment per a les seves noces.
Ben-Nassar patia perquè pensava que els ametlers mai no floririen abans de la lluna plena. I plorà davall les branques d’un dels ametlers de Beni-Gigar. Llavors, un rossinyol, quan va veure com s’obrien les flors blanques, cantà:
L’ametler, així florit, és un vel de nuviances; i per la donzella, el cel obert davant la seva ànima.
Balaixa i Ben-Nassar a la fi es casaren. A Pollença podem trobar un carrer dedicat a Balaixa. Amb les remors d’aquesta bella llegenda arribam al Pi de Son Grua, un pi alt que s’alça a la cruïlla del camí vell amb la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença). Seguim per un tiranyet més o menys paral·lel a la carretera pel costat del torrent de Son Marc. Els plataners (Platanus sp.), el cirerers de pastor (Crataegus monogyna) i els esbarzers (Rubus ulmifolius) són ben abundants en aquest tram de camí. Un poc més endavant creuam un pont per a vianants, dit el pas d’en Barqueta, i sense cap dificultat arribam a Pollença.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Volta des General
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 4.22 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h 30 min
Temática:(Català) Una lleugera baixada entre la muntanya i la mar ens durà des dels voltants de Banyalbufar al Port des Canonge, antic port de pescadors i llogaret costaner. Avui dia inclou un nucli urbà de segona residència i continua sent una raconada amb encant que convida a la contemplació del paisatge i la costa nord mallorquina.
Etapas
(Català)
Iniciam aquesta agradable caminada a vorera de mar a una petita esplanada on podem deixar el cotxe, situada al quilòmetre 85,2 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Des d’aquest punt tenim una excel·lent panoràmica sobre la vila de Banyalbufar i les seves marjades. Són ben abundants i complexos els sistemes de canalització hídrica, els safareigs i les fonts de mina. Les marjades ben llaurades afavoreixen la infiltració i eviten l’erosió, i sobre elles es produeix hortalissa i vinya talment com temps enrere.
Seguim el camí de carro ample i de terra. Als pocs minuts, vora un aljub modern i sense cap interès, trobam una bifurcació del camí que va cap a la dreta i que hem d’ignorar. Al llarg del camí trobam indicis d’un antic empedrat, envoltat d’un bosc mixt de pins (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex), amb ullastre (Olea europaea var. sylvestris), mata (Pistacia lentiscus) i algun exemplar de garballó (Chamaerops humilis). En cinc minuts trobam una barrera metàl·lica oberta, amb un botador a l’esquerra, i a pocs metres apareix una cruïlla i hem de prendre a la dreta. Ara, les alzines es fan més escadusseres i les arboceres (Arbutus unedo) i el peterrell (Erica multiflora) prenen protagonisme.
En uns minuts trobam a la dreta del camí que surt un sender poc marcat el qual hem de deixar i hem de seguir per l’esquerra. Si ens hi fixam es poden intuir restes d’antigues marjades, ben evidenciades pels vells garrovers que hi ha intercalats dins del bosc. Els ocells ens acompanyaran al llargde tot l’any: el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el passaforadí (Troglodytes troglodytes), el pinsà (Fringilla coelebs), el ferrerico (Parus major), el reietó cellablanc (Regulus ignicapillus)... i durant l’hivern veurem amb abundància el rupit (Erithacus rubecula) i el tord (Turdus philomelos). Hi ha una espècie que no ens abandonarà en tot el camí i ens aguaitarà des de qualsevol pi, el trencapinyons (Loxia curvirostra). Aquest aucell, d'aspecte i comportaments de lloret, s’alimenta dels pinyons que extreu de les pinyes del pi blanc amb l’ajut del seu potent bec tort i entrecreuat en forma de tenalles. Les femelles són de color verd amb un suau pigallat al ventre, flancs i esquena, mentre que els mascles exhibeixen un roig intens i cridaner. De ben segur que els sentirem cantar mentre es desplacen pels pins i, parant una mica l’orella, sentirem com fan cruixir les pinyes amb els seus becs.
A mà esquerra la presència de la mar es fa evident i a la nostra dreta ens acompanyen unes penyes blanquinoses, que corresponen al puig de ses Planes. Després d’una mitja hora de caminar trobam un rotlo de sitja i una barraca de carboner molt peculiar, que es va construir aprofitant una gran roca o quer. Recentment s’ha reconstruït el capell característic de càrritx.Veurem també les restes d’una antiga casa de pedra. El camí continua sent ample i discorre sobre un marge empedrat i vorejat amb uns importants escopidors de pedra.
El camí puja suaument i s’observen grans blocs de pedra. Els quers s’escampen arreu entre el pinar i es fa difícil aclarir si són els pins els que suporten els quers o si és a l’inrevés. Aquestes rocotes sembla que tenen el seu origen en antigues esllavissades del puig de ses Planes, i han originat un paisatge original i extraordinari.
Al cap d’uns 40 minuts de l’inici, trobam a la nostra dreta un forn de calç molt gros, excavat a la roca gairebé en la seva totalitat. A partir d’aquí l’arboçar guanya terreny al pinar i el camí comença a anar cap avall. Ara el camí s’estreny i passarem baix el desplomat de les penyes des Corral Fals, des d’on tindrem una vista excel·lent sobre la punta de s’Àguila, un esperó amb una configuració dels seus estrats característica, que s’endinsa cap a lamar. Amb una mica de sort veurem el ràpid vol del falcó (Falco peregrinus) amb volença per aquests espadats.
Continuam descendint pel camí i en una corba tenim una panoràmica de la punta de Sóller, na Foradada i la talaia de Son Galceran. També veim la urbanització del Port des Canonge. El nostre camí desemboca a una pista asfaltada que entra cap a la dreta a dins de la finca de Son Bunyola. Les cases de la finca queden al nostre enfront. Seguim la pista cap a l’esquerra i després de tres corbes tornam a enllaçar amb un camí de terra.
Aquesta ruta és especial pel gran impacte visual de les formacions geològiques que anam trobant. A la dreta del camí podem veure una mostra interessant d’estrats disposats verticalment. Si ens aturam a pensar en les forces geològiques que han hagut d’actuar per moure aquests dipòsits horitzontals cap a la verticalitat, de ben segur que en quedarem admirats.
A partir d’aquí, convé returar-nos i mirar davall els peus; veurem que la terra és d’un vermell intens. Aquest sòl silícic i baix en carbonats fa que la vegetació que hi apareix sigui especial: continuam tenint pins, però el sotabosc és compost bàsicament per bosquines d’aladerns de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) -arbusts semblants a ullastres amb olivetes menudes-, clapes de bruc (Erica arborea) i per murtreres (Myrtus communis). Com a curiositat, podem trobar murtra amb els típics fruits de color negre, i murtra de fruits de color blanc. Aquesta darrera coloració és deguda a una modificació genètica que produeix alteracions enzimàtiques. Els fruits de l’aladern i de la murtra serveixen d’aliment als petits aucells a la tardor. Els marts (Martes martes) són també uns grans consumidors de murtons.
A la nostra esquerra queda un sortint anomenat punta Roja, en clara referència al color del seu rocam. Aquí, com en altres llocs de la costa nord mallorquina, els pins arriben a tocar de la mar. Els temporals i la consegüent erosió i pèrdua de sòl els van desarrelant, i fins i tot arriba a matar-los i abocar-los a la mar. La força del vent i l’esprai marí també s’encarreguen de modelar la vegetació, i les murtreres i aladerns agafen formes de coixí.
Continuam caminant ran de mar i deixam a mà esquerra un portell amb una barrera de fusta a la dreta. Passam vora les restes d’uns excusats fets de pedra i amb pocs minuts arribam a un torrent que desemboca a la platja de Son Bunyola. El camí gira a la dreta i enfila uns esglaons picats a la roca i tot d’una volta a l’esquerra i ens duu a travessar un segon torrent que en determinades èpoques pot dur aigua i s’ha d’anar amb esment per no llenegar. En uns minuts ens trobam a una esplanada sense vegetació i, després de travessar-la, arribam al Port des Canonge. A través d’uns esglaons podem accedir a un mirador sobre la caleta del port. Des d’aquí podem trobar unes quantes alcoves o escars a la dreta i en una altra raconada a l’esquerra, unes rampes fetes amb barres de fusta per on treure les barques. Quan trobam l’asfalt, tenim al nostre davant el nucli urbà, amb les cases més antigues i la urbanització a continuació. Des d’aquest punt, i després de descansar un poc, tornarem sobre les nostres passes cap al punt d’inici.
A la platja de Son Bunyola no trobarem arena; es tracta d’una típica cala de còdols de la costa nord de Mallorca. Els còdols són pedres erosionades, fragments de roca modelades per les ones dia rere dia. El fregament entre ells els arrodoneix i mata els caires angulosos fins aconseguir aquestes formes rodones o el·líptiques, llises i suaus. La força de l’onatge dels temporals de nord treu a la superfície còdols de major mida, i depenent de l’estat de la mar, l’aparença de la cala serà diferent, amb pedres de major mida unes vegades i més petites unes altres.
Entre aquests còdols, en trobarem alguns de color vermellós i de tacte aspre. Són fragments de gres d’uns dipòsits de quars i llims vermells anomenats Buntsandstein. Aquestes roques són molt antigues, del triàsic inferior, amb aproximadament 250 milions d’anys d’antiguitat. Són ben interessants i sembla que contenen icnites (petjades fòssils), molt probablement atribuïbles a petits sauris Cheirotherium, ancestres dels dinosaures. Es pot veure una gran llosa que presenta aquestes petjades a l’edifici Guillem Colom i Casasnovas de la Universitat de les Illes Balears.
Els nostres padrins coneixen aquestes roques com a “pedra d’esmolar”; la seva naturalesa de gres quarsós fa que serveixi, si es banya amb aigua, per treure tall als ganivets. Amb una mica de sort podem veure encara a alguna casa una pedra d’esmolar feta d’aquest material.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerari de ses Sínies
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 4.7 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) La finca pública de Galatzó es troba al municipi de Calvià i ocupa tota la vall conformada pel puig de Galatzó i les muntanyes que l’envolten. Muntanyes màgiques, si hem de fer cas de les llegendes: d’aquestes terres s’han contat històries d’esperits i aparicions, de persecucions i ajusticiaments, o del magnetisme estrany que afecta el comportament d’animals i persones. La finca és de titularitat municipal des de maig del 2006.
Etapas
(Català)
Arribam a la finca per la carretera Ma-1032 que uneix es Capdellà amb Galilea. Aproximadament al quilòmetre 2 hi ha un desviament a l’esquerra que ens du, després de recórrer 600 metres per un camí de terra, a l’entrada de la finca.
El paisatge de la finca està dominat per la presència del puig de Galatzó,que amb els seus 1.025 metres d’alçària és visible des de tots els seus racons. El nostre itinerari transcorre en direcció nord cap a la vall compresa entre les muntanyes de s’Esclop i el puig de Galatzó.
Per començar la passejada, ens situam davant les cases de la possessió i ens dirigim cap a la façana de la dreta. Passam pel porxo embigat i ens trobam amb el camí de pedra en sec que hem de seguir. Al llarg de tot l’itinerari trobarem fites de color taronja.
El camí travessa un sementer dedicat al cultiu d’arbres de secà i pastures. L’activitat humana al llarg del temps ha modelat el paisatge de la fi nca de manera tan determinant com els factors naturals. En aquest primer tram, la topografi a planera resulta idònia per als cultius tradicionals de secà; als vessants del Galatzó, la petjada humana està present en les marjades dedicades al cultiu de l’olivera, avui envaïdes de pins, i als boscos, en els ranxos de carboner.
A la dreta del camí queda el bosc de sa Madona i, a l’esquerra, el puig des Senyor, amb 281 metres d’alçària. Arribam a una cruïlla, i el nostre itinerari continua capa la dreta. Si seguíssim cap a l’esquerra, el camí ens portaria a la font de sa Cometa, on hi ha una font de mina i unes taules per descansar o menjar un poc.
A partir d’aquí el camí s’endinsa en un comellar conegut com de na Llaneres. Els forns de calç i els ranxos de carboner sovintejaran a ambdós costats.
El carboners fabricaven carbó vegetal a partir de la llenya dels boscos i després el venien als pobles veïns com a combustible. Arrendaven al senyor de la possessió la parcel·la de bosc d’on podrien treure la llenya i on podrien construir el rotlo de la sitja. Moltes vegades el pagament es feia en espècies: llenya a canvi de carbó.
El rotlo de sitja és una construcció circular i plana, semblant a una era petita, feta amb pedres reblides de pedreny petit i cobertes de terra. Sobre aquest cercle s’amuntegaven els trossos de llenya per cremar. Ben a prop del rotlo construïen la seva barraca per poder refugiar-se. Eren construccions molt senzilles de paret seca i sostre de càrritx amb una única obertura, el portal, orientat cap al rotlo per poder vetlar la sitja. La cocció durava entre una setmana i deu dies.
En aquesta zona, prop de les sitges hi ha dos forns de calç. Els calciners trobaren aquí tots els elements necessaris per produir calç: pedra calcària (pedra viva) i llenya. La proximitat al torrent de Galatzó també els asseguraval’abastiment d’aigua.
El camí segueix paral·lel al torrent mentre el terreny es torna més abrupte. La vegetació també ha canviat: hem deixat enrere el bosc i ara el que domina són les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) i el garballons (Chamaerops humilis). Tot i això, continuam trobant ranxos de carboner i forns de calç. Si tenim en compte que ambdós elements es construïen sempre a llocs on abundava la llenya i la pedra, podem pensar que en el passat hi havia hagut un bosc en aquest lloc. Probablement la sobreexplotació i elsefectes d’un incendi han provocat aquest canvi.
Un poc més endavant, sense deixar el camí, ens trobam amb un ranxo de carboner que fou restaurat per l’Escola Taller d’Ocupació Galatzó el 2007. També hi ha una àrea recreativa.
El camí continua fins a ses Sínies, on trobam un nou conjunt etnogràfi c constituït per una barraca de carboner, una barraca de roter i un rotlo de sitja i, un poc més endavant, un pou amb un abeurador.
Amb el nom de roter es denominava una persona a la qual se cedia un tros de terra (la rota) dins una propietat aliena perquè l’explotàs durant uns quants anys. Anualment, el roter havia d’entregar al propietari de la possessió una part del producte de la rota o bé a canvi havia de fer tasques de neteja de garriga o arreglar marges.
Les rotes normalment són terres poc fèrtils o allunyades de les cases de possessió. Les restes d’habitatges que s’han conservat ens fan pensar que la vida del roter devia ser ben dura. Disposaven només de senzilles barraques de pedra en sec amb un fumeral com a únic luxe
A la dreta del pou un indicador ens dirigeix cap al mirador de ses Sínies. Des del mirador les vistes són ben interessants. D’esquerra a dreta, atalaiam ses Males Roques, el comellar des Lladres, la moleta Rasa, el puig de Galatzó i la serra de na Burguesa; als nostres peus, la vall de Galatzó.
La vegetació dominant està ara conformada per arbusts com el garballó (Chamaerops humilis), palmera autòctona de dàtils petits amb propietatsastringents; el ginebró (Juniperus oxycedrus), de fulles punxents i color verd pàl·lid, i l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris), de fulles platejades. Les lianes com l’aritja (Smilax aspera) s’arrepengen arreu com a bones enfi ladisses. També són abundants les aferradisses estepes negres (Cistus monspeliensis), els olorosos romanins (Rosmarinus offi - cinalis) i els brucs (Erica arborea).
Una vegada que hem gaudit de la vista des del mirador, tornam enrere fi ns al pou de ses Sínies. De la nostra esquerra parteix un tirany senyalitzat que ens porta fi ns al poblat de navetiformes de ses Sínies. Es tracta d’un poblat de l’edat del bronze, data entre el 1.700 i el 900 aC, i formatper construccions de pedra en forma de ferradura allargada (nau). La seva funció era servir d’habitatges. Només una de les estructures és fàcilment identifi cable, ja que la resta es troba envaïda per la vegetació. Això no obstant, les restes disperses han permès als experts suposar que en aquest indret hi havia hagut una població permanent bastant nombrosa.
Des d’aquí podem enllaçar amb els dos itineraris, també senyalitzats, que porten al cim de s’Esclop i al cim del Galatzó, variant de la GR-221.
El puig de Galatzó i la mola de s’Esclop constitueixen els dos primers grans cims meridionals de la Serra de Tramuntana. Ambdós es caracteritzen per acollir nombrosos endemismes vegetals, com ara el trèvol de quatre fulles (Lotus tetraphyllus) i l’espinaler o mal hivern (Rhamnus bourgeanus).
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Les fonts Ufanes
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.9 km (gairebé circular)
Duración:(Català) 45 min
Recomendaciones:(Català) Portau calçat adequat i resistent a l'aigua.
Temática:(Català) La finca de Gabellí Petit, propera a l’ermita de Sant Miquel de Campanet, ofereix bells paisatges per gaudir d’un passeig agradable en qualsevol època de l’any, i és, a més, l’escenari d’un fenomen hidrogeològic realment sorprenent: hi brollen les fonts Ufanes. Per aquest motiu, des de l’any 2001, les 50,2 hectàrees de la finca pública i part de les privades adjacents són un espai natural protegit amb la categoria de Monument natural.
Per preservar aquest singular entorn natural, la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears va comprar la finca l’any 2005.
La finca pública de Gabellí Petit es pot visitar tot l'any entre les 10 hores i les 17 hores. Quant les fonts rebenten, l'aigua corre lliurement en molt de trams del camí, per això és recomanable dur calçat adequat i resistent a l'aigua.
Etapas
(Català)
L’entrada a la fi nca de Gabellí Petit es troba just devora l’antiga ermita de Sant Miquel, situada a menys d’un quilòmetre del nucli de Campanet. El camí discorre vora el torrent de Sant Miquel entre camps de conreu. A l’esquerra podem admirar les cases de possessió de Gabellí Gran i Petit, que antigament gestionaven ambdues finques.
El camí es bifurca a uns 30 metres, ambdós ramals ens duran fins a on brollen les fonts, però el camí de la dreta és més planer. Després de caminar 20 minuts, arribam a un pontet que travessa el torrent de Teló. Una vegada que arribam a un portell de marès, comença l’alzinar.
Aquest bosc ombrívol i humit, de vegetació exuberant, ens trasllada a un món de contes ple de màgia i amb petits tresors per descobrir durant les diferents estacions de l’any. Seguirem el camí marcat a fi de no destorbar les espècies que viuen a l’alzinar.
Les alzines (Quercus ilex) estan acompanyades per un sotabosc de mates (Pistacia lentiscus), arboceres (Arbutus unedo), murteres (Myrtus communis), llampúgols (Rhamnus alaternus) i esbarzers (Rubus ulmifolius). Aquí i allà, les branques apareixen ornades per l’enfiladissa aritja (Smilax aspera),que puja en lianes espinoses, i per l’atractiva vidalba (Clematis cirrhosa var. balearica). Per primavera les delicades flors del pa porcí (Cyclamen balearicum) aixequen el cap entre la fullaraca. A la vora dels cursos d’aigua, el bosc s’enriqueix i les alzines es mesclen amb vegetació més pròpia de la vegetació de ribera, com oms (Ulmus minor) i freixes (Fraxinus angustifolia).
És dins aquest brancam atapeït on es troba a gust una gran munió d’aucellons. Ens sorprendrà de ben segur el grinyol i el tac-tac d’algun busqueret de capell (Sylvia atricapilla) i no es farà esperar algun grupet de reietons (Regulus ignicapilla), que ens delectaran amb el seu cant agut i fi i amb els seus moviments acrobàtics per capturar insectes minúsculs de les fulles de les alzines.
Al sotabosc, el rei és el passaforadí (Troglodytes troglodytes), i de ben segur que ens passarà desapercebut el seu niu, en forma de bolla i folrat de molsa i líquens , una obra mimètica excel·lent. Els pinsans (Fringilla coelebs) els trobarem cantant arreu i gairebé sempre pasturant per terra cercant llavors, insectes, fragments d’aglà... Si escoltam amb atenció, sentirem que algú remena el fullam del terra, el misteri es resol quan el crit d’alarma de la mèl·lera (Turdus merula) ressona dins el bosc en veure’s sorpresa.
El camí ens porta sense desviació possible fins als antics sestadors de la finca habilitats com a centre d’interpretació. Dins el centre trobarem una sala d’audiovisuals, una sala d’exposicions temporals i uns banys públics adaptats a persones amb mobilitat reduïda.
En sortir del centre d’interpretació, a la dreta un senyal ens indica dos punts d’interès: un talaiot, testimoni de l’antiga ocupació humana d’aquestes terres, i el torrent de Biniatró.
De l’antic talaiot només se’n conserva la portada, constituïda per tres grans lloses, i la resta de pedres s’amunteguen ja sense cap forma. Sols es pot intuir que devia ser bastant gran. Podem observar que els constructors treballaven amb unes pedres molt grosses i difícils de moure.
Si continuam aquest camí un parell de minuts, arribam al torrent de Biniatró, que arreplega les aigües dels vessants més propers de la Serra de Tramuntana que marquen els límits del terme municipal de Campanet amb els d’Escorca i Selva, com sa Carrasca (477 m), la serra des Pas d’en Bisquerra i el puig de Ca de Son Monjo (271 m).
Si continuam pel camí de l’esquerra, arribam ben aviat a un dels punts més espectaculars d’on brollen les fonts Ufanes els dies que rebenten.
Per què succeeix aquest fenomen tan espectacular? La conca hidrogeològica d’alimentació de les fonts ocupa una superfície de 46 quilòmetres quadrats, amb roques calcàries molt permeables a la part superior i poc permeables a la part profunda. A la part sud d’aquesta conca hi ha una falla o fractura del terreny, d’alineació NE-SO, que és el límit del massís permeable amb les roques impermeables.
Quan plou, l’aigua s’infiltra fins a arribar al nivell freàtic de l’aqüífer, de manera que les roques, els porus, les fissures i les coves se saturen d’aigua. Com que la part més baixa de l’aqüífer està envoltada de material impermeable, l’aigua s’hi emmagatzema i no s’infiltra. Puja el nivell freàtic de l’aqüífer fins que arriba a un punt, després de precipitacions abundants i de recollir l’aigua de tota la conca, en què l’aqüífer ja no pot emmagatzemarne més. Aleshores, l’aigua surt de forma torrencial pels punts de surgència. Aquests punts es troben en línia al llarg de les cotes més baixes del terreny on es troba la falla. Les dues surgències principals són la Ufana Grossa i la Ufana Petita. Quan plou molt el cabal d’aflorament és prou abundant, l’aigua troba altres fissures i petits punts de sortida, brolla i raja per tot l’alzinar.
Una vegada que l’aqüífer es descarrega, el nivell freàtic baixa per sota d’aquests punts de sortida a l’exterior i les fonts deixen de brollar fins als episodis següents de pluges importants.
L’aigua de les fonts Ufanes corre agitada pel torrent de Teló i s’ajunta devers l’ermita de Sant Miquel amb la del torrent de Biniatró i la d’altres torrents que drenen la zona, de manera que dóna lloc al torrent homònim (de Sant Miquel). A partir d’aquí, transcorre cap al pla de sa Pobla, travessa camps de conreu i carrega els aqüífers de la conca hidrològica fi ns a arribar al Parc natural de s’Albufera de Mallorca.
La vegetació de ribera del torrent de Sant Miquel retura el cabal d’aigua, i això afavoreix la infiltració cap als aqüífers i evita l’erosió i la pèrdua de sòl. En arribar a s’Albufera, s’ajunta amb el torrent de Muro i amb sa Siurana. Una part de l’aigua és evacuada cap a la mar pels canals principals, mentre que la resta es distribueix pels canals secundaris i nega l’aiguamoll. Aquesta aigua també arribarà a la mar, però ho farà més lentament, de manera que permet el sosteniment de tots els cicles biològics que es donen en aquesta zona humida. L’aigua infiltrada caps als aqüífers abasteix els pous i origina unes surgències anomenades ullals que també incrementen el nivell d’aigua del Parc.
Seguim el camí, que poc després ens porta fora de l’alzinar. A partir d’aquí baixa amb un pendent suau fins a la sortida de la finca. A la dreta queden les cases i les terres de Gabellí Gran. Avui en dia es dediquen al cultiu i a la pastura.
Les terres planeres de Gabellí Petit més enllà de l’alzinar es destinen al cultiu del garrover. El garrover (Ceratonia siliqua) és un arbre típic del secà mallorquí, que es fa en sòls pobres i no necessita gaires atencions. Es cultiva des de temps immemorials i és difícil determinar-ne l’origen.
Tradicionalment, la llenya de garrover ha estat utilitzada com a combustible. El seu fruit, la garrova, s’utilitzava com a pinso per al bestiar. Avui dia, s’empra com a succedani del cacau per fabricar xocolata. La llavor, el garroví, durant els anys de la Guerra Civil espanyola i els anys de la postguerra, en què el país quedà aïllat internacionalment, adquirí importància per a l’alimentació humana perquè se’n feia cafè. Actualment, de la llavor de la garrova se n’extreu la farina de garroví, un espessidor alimentari per a gelats, sopes, salses i refrescs. També se n’extreu el fitat, una substància amb propietats terapèutiques que aporta oligoelements, aminoàcids i vitamines A i B. La ingestió de fitat redueixel risc de patir càlculs renals.
El camí s’ajunta amb el ramal que hem utilitzat d’anada, de manera que retornam a l’entrada de la finca pel mateix camí.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de cala Figuera
Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 944 m
Duración:(Català) 30 min
Temática:(Català) Us proposam un itinerari ben senzill a Cala Figuera. Aquesta vegada l’objectiu no és tant fer una gran caminada, sinó parar esment en els éssers vius que ens podem trobar en un dia de platja al litoral de Tramuntana. Hem triat aquest indret com a mostra, però moltes coses que us contam es poden fer extensives a altres indrets costaners de la Serra de Tramuntana.
Cala Figuera es troba al terme municipal de Pollença, gairebé a l’extrem nord de la Serra. Per arribar-hi hem d’agafar la carretera PM-221 del Port de Pollença al cap de Formentor. Un poc abans del túnel, al quilòmetre 12,7, trobarem el senyal que marca l’inici del camí.
Etapas
(Català)
Començam fent camí per un pinaret. A mesura que baixam cap a la mar la vegetació canvia, i les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica), amb alguns garballons (Chamaerops humilis), pugen pels vessants dels penya-segats que ens queden a dreta i esquerra.
El que és interessant en aquesta ocasió és fi xar-nos en les plantes que poden viure just al costat de la mar en les condicions tan hostils d’aquest entorn. Són plantes que, a més de l’embat marí, carregat de sal, a l’hivern han de suportar la manca de sol, i a l’estiu han de resistir la forta insolació. Els canvis genètics produïts a l’atzar (mutacions) es tradueixen en canvis morfològics, fi siològics o bioquímics, o en millores en l’estratègia reproductiva, cosa que ha fet individus més forts i resistents que han pogut adaptar-se a viure en aquests ambients adversos.
Per exemple, el fonoll marí (Crithmum maritimum) sobreviu en aquests indrets perquè té les fulles carnoses, suculentes, i això li permet emmagatzemar més aigua en els teixits. Gràcies a aquest augment de la gruixa de les fulles i a la forma arrodonida que tenen, la superfície de la planta s’exposa menys a l’aire i perd menys aigua. A més, és capaç de germinar encara que la concentració de sals en el sòl sigui bastant alta.
Un altre exemple de vegetació que trobam pel camí són les saladines (Limonium spp.), que adopten una forma de coixinet i que retenen les fulles que cauen dins la mata, de manera que creen el seu propi substrat. Així, quan es descomponen, proporcionen a la planta l’humus orgànic que necessiten. A més a més, aconsegueixen eliminar l’excés de sal excretant-la a través de les fulles i així en mantenen unes concentracions que no són tòxiques per a la planta.
Al llarg de l’evolució, els socarrells (Launaea cervicornis) han adquirit una adaptació reproductiva curiosa en la manera que tenen d’aprofi tar el vent per dispersar les seves llavors. Aquest endemisme amb forma de coixinet espinós té les llavors envoltades d’unes petites plomes que s’anomenen vilans. D’aquesta manera, amb una bufada de vent les llavors volen, es dispersen fàcilment, i hi ha més probabilitats que alguna arribi a una fi ssura amb un poc de terra i pugui arrelar.
Un altre assoliment evolutiu d’aquesta espècie és la reducció de la mida de les fulles d ’aqu e s t a planta per evitar pèrdues d’aigua.
Les aus marines també s’han adaptat a les condicions extremes d’aquest ambient. La membrana interdigital, un teixit que uneix els dits dels peus, els permet nedar o moure’s amb facilitat a l’aigua. El plomatge impermeable que en recobreix el cos els permet aixecar el vol just sortint de l’aigua. Moltes tenen al cap, prop dels ulls, unes glàndules que eliminen l’excés de sal, la qual ingereixen amb l’aigua i el menjar. Aquesta adaptació la comparteixen amb les tortugues marines.
Les gavines són les aus marines més conegudes. La que veim sovint en grans grups és la gavina de potes grogues (Larus michahellis). Un poc més petita i amb el bec vermell, és la gavina roja (Larus audouinii), que està considerada d'interès especial al catàleg nacional d'espècies amenaçades. Al contrari que la primera, no és tan gregària, ja que es mou en solitari o en parella. Li agraden les costes rocoses i baixes amb caletes.
Una altra au costanera que freqüenta illots i penya-segats és el corb marí (Phalacrocorax aristotelis). El reconeixerem fàcilment pel plomatge completament negre en els adults i grisós amb el pit blanc en els joves. És molt característic el plomall que presenta al cap en l’època de cria. Una característica d’aquesta au és que no té el plomatge impermeable, per això, després de pescar, necessita eixugar-se les ales estenent-les al sol.
Des de la vorera és possible que observem algun exemplar de virot petit (Puffinus mauretanicus). Aquesta au marina és endèmica de les Balears, i se sol veure en zones d’aigües poc profundes de la plataforma continental on s’alimenta aprofitant moles de peixos pelàgics. La veurem fer vols arran d’aigua, gairebé sempre formant grups nombrosos.
El camí desemboca en una petita esplanada amb vistes a la cala. Un parell d’esglaons ens separen de la cala de còdols. A la dreta queda l’alterós puig Fumat, i a l’esquerra, el morro de Catalunya. Els penya-segats de l’un i de l’altre tenen la màxima protecció dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, ja que són zones d’exclusió. Això vol dir que hi habiten plantes o animals fràgils, amenaçats o representatius, que requereixen mesures específiques de conservació.
Una vegada que som a la cala, ens dirigim cap a les tenasses que queden a la nostra esquerra. Aquí podrem comprovar com, encara que no ho sembli, les roques constitueixen un medi idoni per a l’establiment i el desenvolupament dels éssers vius. Hi troben un substrat sòlid on aferrar-se, bona il·luminació i molt oxigen. L’únic inconvenient és que han de resistir l’embat de l’onatge.
Si ens fixam en com l’aigua arriba a les roques, podem distingir dues zones: la més allunyada de l’aigua, on només arriben els esquitxos de les onades quan rompen, i la que està coberta per l’aigua quasi de manera permanent. Aquestes zones reben el nom de supralitoral i mediolitoral respectivament.
Els organismes que viuen en aquestes zones estan adaptats per poder aguantar la força de les ones sense que se’ls emportin i per suportar els períodes en què estan fora de l’aigua.
Per exemple, els caragolins negres (Littorina sp.) formen petits grups a les fi ssures o petites cavitats de la roca. Aquests mol·luscs secreten una substància mucilaginosa que els permet adherir-se fortament a la roca. Així poden resistir l’impacte de les onades i evitar la dessecació.
Un altre exemple serien les pagellides (Patella sp.), que tenen una closca dura, piramidal, però aplanada i amb la vorera una mica esmolada. Cada exemplar es col·loca en una concavitat de la roca en la qual encaixa perfectament. Des d’aquest lloc, recorren curtes distàncies per alimentar-se dels tapissos d’algues que creixen al seu voltant. Aquests animals s’agafen amb força a la superfície rocosa gràcies a un peu carnós que actua de ventosa.
També trobam animals que normalment pasturen i s’alimenten en aquestes zones, però que migren cap a les zones submergides quan les condicions són desfavorables. Per exemple, el puu (Ligia italica) o el cranc sabater (Pachygrapsus marmoratus). Recordau que no està permesa la recol·lecció de caragols marins, pegellides ni crancs (Decret 69/1999, de 4 de juny, pel que se regula la pesca deportiva i recreativa a les aigües interiors de l’arxipèlag balear. BOCAIB núm. 80).
Altres espècies tenen una consistència tova i elàstica de manera que poden oscil·lar segons el vaivé de les onades sense desaferrar-se de la roca. És el cas de moltes algues, com la lletuga de mar (Ulva lactuca) o l’alga de bufetes (Fucus virsoides).
En canvi, els líquens que viuen a les roques on arriben els esquitxos de les ones creixen ben units al substrat i formen una crosta. Aquesta franja horitzontal de color negre que podem veure a molts penya-segats és el liquen Verrucaria adriatica, que està tan aferrat a la roca que és impossible separar-lo sense destruir-lo.
Cala Figuera està inclosa en la Xarxa Natura 2000 com a Lloc d'importància comunitària (LIC). La Xarxa Natura 2000 és un conjunt d'espais protegits creats per la Directiva d'hàbitats (92/43/CEE) amb l’objectiu principal de conservar la biodiversitat europea. Està formada per zones que alberguen tipus d'hàbitats naturals i espècies de plantes i d'animals considerats d'interès comunitari.
El LIC marí de Cala Figuera fou delimitat per la presència de praderies de posidònia o alga dels vidriers (Posidonia oceanica) i dofi ns mulars (Tursiops truncatus). Les praderies de posidònia són un hàbitat que la Directiva considera prioritari. Constitueixen un dels ecosistemes mediterranis més importants. La seva importància rau en el fet que, d'una banda, són el principal productor primari i, de l’altra, conformen un dels hàbitats més rics i diversos, ja que proporcionen refugi i aliment a moltes altres espècies. Per això, és primordial conservar aquestes praderies.
Els dofins mulars són uns visitants freqüents de les nostres costes. Són uns dels cetacis amb costums més litorals, i per això també són dels que sofreixen un major impacte a causa de les activitats humanes.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Volta al puig des Tossals Verds
Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 10.5 Km (itinerari circular)
Duración:(Català) 4 h
Recomendaciones:(Català) Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d’abric en els mesos d’hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins al refugi de Tossals Verds i les indicacions del GR-221 de tornada.
Temática:(Català) Aquest itinerari circular ens ofereix tots els ingredients necessaris per gaudir de la muntanya del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: un paisatge indiscutiblement atractiu, les petjades d’antics treballadors de la Serra, una important varietat ecològica, la dolça remor de l’aigua del torrent des Prat... El resultat, un indret on encara és possible escoltar el vol i el cant dels aucells.
Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d'abric en els mesos d'hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins as Tossals i les indicacions del GR-221 de tornada.
Etapas
(Català)
L’itinerari comença a l’àrea recreativa de la font des Noguer, al quilòmetre 33,8 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Veurem a mà dreta un botador que passarem amb compte. A uns cinquanta metres, el caminoi arriba a una paret seca i es desvia cap a l’esquerra pujant per un tram que fa successives ziga-zagues.
Quan pujam per la coma des Ases, i des de dalt contemplam el verd blavós de les aigües de l’embassament, ens costa imaginar que en altres temps, aquestes superfícies estiguessin cobertes de camps de cereals.
La finca de Cúber ja existia abans de la dominació sarraïna. Aquest topònim, que antigament apareixia amb la grafia Qulber, és anterior al temps dels àrabs, a diferència de les finques veïnes d’Almallutx (Almelug), Binimorat (Benimoratgi) o l’Ofre (Alofra).
Després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, el terme de les Muntanyes va ser la part de l’illa que es va reservar el Rei, i es va repartir entre els participants de la conquesta. En el Llibre del repartiment, hi apareix amb una extensió de quinze jovades (una jovada era una mesura superficial agrària que equival a una extensió de terra que una parella de bous pot llaurat en un dia, aproximadament a 11,36 hectàrees).
Cúber, fins a principi del segle XX, fou una possessió dedicada sobretot a l’agricultura i la ramaderia ovina extensiva. Els aprofitaments agrícoles es feien al fons de la vall, on es trobaven les millors terres per a les pastures i el conreu de cereals.
La inundació de la vall de Cúber l’any 1972 suposà la destrucció de les cases de possessió, dels horts i dels sementers i, per tant, la desaparició de les activitats agrícoles.
La gestió i l’administració de la finca correspon al Govern de les Illes Balears des de 1989. L’Empresa Municipal d’Aigua i Clavegueram de l’Ajuntament de Palma (EMAYA) és l’encarregada de gestionar i mantenir l’embassament i les canalitzacions que fan possible abastar d’aigua les zones urbanes.
Quan el caminoi arriba a la carena, hem de travessar una paret seca per un portellet sense barrera. Però abans, cal aturar-se obligadament a contemplar i guardar a la retina la imatge de les muntanyes del cor de Tramuntana. Seguim les fites baixant per la coma des Ases. Al collet, exposat com està a l’acció del vent, trobarem un bon exemple de la típica vegetació de l’alta muntanya mallorquina, amb l’aritja baleàrica (Smilax aspera subsp. balearica), que adopta la forma d’un coixinet. Fixau-vos que té les fulles molt petites; a vegades, no en té ni una.
Les grans extensions de carritxar dominen el paisatge. Aquesta comunitat vegetal s’ha vist afavorida, al llarg del temps, pel costum de cremar-la per obtenir pastura per al ramat, ja que el càrritx (Ampelodesmos mauritanica) crema fàcilment i té capacitat per rebrotar. Més endavant trobam clapes de carritxar i restes d’alzinar sobre esquetjar, amb algun gran exemplar de ginebró (Juniperus oxycedrus).
Poc abans d’arribar al pas Llis, ens podem aturar per observar algun exemplar de boix (Buxus balearica). Aquesta és una espècie vegetal relicta, molt abundant a la flora de temps enrere. Avui està inclosa en el Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades i d’Especial Protecció. El reconeixem per les fulles ovalades, lluents, a vegades d’un color verd esmorteït cremat pel vent i vermellós a l’estiu. La seva fusta dura era molt preuada per fer culleres i, fins i tot, per a l’ebenisteria.
Continuam fent camí fins a arribar al pas Llis. Fàcilment sabrem a què es deu el topònim. No és un pas d’extrema dificultat, ja que hi ha instal·lat un cable que farem servir per pujar. Es diu que des d’aquí, el vespre de Sant Joan, es poden veure els llumets de les bruixes creuant per un fil teixit amb or del puig de s’Alcadena al puig d’Alaró.
Fent petites pujades i baixades per un terreny ara més rocós arribam a l’oliverar des Tossals Verds, una mostra de l’encertat equilibri entre la natura i els aprofitaments humans. En poc temps ens topam amb un camí transversal davant una paret de roca. Giram a la dreta pel costat d’una barana de fusta fins al refugi des Tossals Verds.
Actualment, amb aquest topònim es designa la finca, el puig i les cases de possessió. La paraula tossal fa referència a una “elevació del terreny no gaire alta, ni de pendent gaire rost, en una plana o aïllada d’altres muntanyes”. L’adjectiu verds el podem atribuir a la coloració que dóna un abundant carritxar a una zona on, des d’antic, hi ha documentat un important aprofitament ramader.
El refugi des Tossals Verds, gestionat pel Consell de Mallorca, ens convida a descansar una estona. Recuperats, seguim les indicacions del GR-221 en direcció a la font des Noguer. A la part esquerra del refugi, hi trobam el caminet empedrat que s’enfila fins a l’esplanada on hi ha les cases velles des Tossals.
Abans d’arribar-hi, passam al costat d’un rotlo de sitja on es feia el carbó i una barraca amb una coberta de càrritx on vivia el carboner i la seva família.
Aquestes construccions de pedra ens recorden que no fa gaire la indústria del carbó era de gran importància per a la majoria de possessions de la Serra. Els llocs preferits dels carboners eren els alzinars, ja que la fusta d’alzina té una qualitat excel·lent per fer carbó. Per això, trobam la gran majoria de rotlos de sitja en els pendents poblats d’alzines.
Deixam enrere es Tossals per endinsar-nos en l’espès alzinar de la finca pública de la coma des Prat. De pedra en pedra, anirem alerta a no caure a l’aigua per travessar el llit del torrent des Prat. A vegades hi va a beure algun reietó (Regulus ignicapilla) rodonet, rabassudet, amb una cresteta de plomes de color taronja o groga al cap i amb les ales de color verd amb taques pàl·lides. Més difícil de veure, però fàcil de sentir, és el cant renouer del passaforadí (Troglodytes troglodytes). El niu d’aquest aucellet és una bolla de molsa, també amb teranyines i plometes, que fa moltes vegades en coves i forats, d’aquí el seu nom científic de troglodita.
Al cap de poc temps, tornam a travessar el torrentó per un pontet de fusta i pujam fins a arribar a un creuament de camins. Si volem, ens podem desviar momentàniament del nostre itinerari per arribar a la font des Prat de Massanella, de cabal permanent, amb mina i canalitzada mitjançant la canaleta de Massanella.
Retornam al nostre itinerari on trobarem un indicador cap al coll des Coloms. Aquí podrem prendre un desviament per accedir al puig des Tossals Verds (1.120 m). Però el nostre camí ens duu fins a una canal de ciment, mostra d’enginyeria hidràulica, que transvasa aigua del gorg Blau a Cúber.
Tornam a gaudir de les panoràmiques impressionants de l’embassament, el Puig Major, el puig de ses Vinyes i el morro d’Almallutx. Ja falta poc per arribar al final de l’itinerari.
Si és primavera, el color groc intens i lluminós de les argelagues (Calicotome spinosa) ens acompanyarà en aquest camí de tornada. Una repoblació feta fa uns trenta anys amb pinassa (Pinus nigra) és el senyal que som a prop del nostre punt de partida.
Abans d’arribar a la font des Noguer, que no ens passi per alt una alzina que creix, solitària, guaitant les muntanyes.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Itinerari de Cúber a Biniaraix
Dificultad:(Català)
- Mitja
Distancia:(Català)
- 10.7 km (només anada)
Duración:(Català)
- 2 h
Requisitos:(Català)
- S'ha de realitzar a peu
Temática:(Català)
L’embassament de Cúber es troba a 750 metres d’altitud i està envoltat per les muntanyes més elevades de la Serra de Tramuntana. Antigament, fou una vall fèrtil on es conreava el millor blat de xeixa de l’illa. Ara és un lloc immillorable per escoltar les veus antigues de les nostres muntanyes.
El barranc de Biniaraix és una de les meravelles paisatgístiques de la Serra de Tramuntana. La vàlua paisatgística, natural, històrica i cultural d’aquest entorn ja s’ha reconegut institucionalment amb la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) amb categoria de monument. L’itinerari discorre pel GR- 221 i està senyalitzat.
Etapas
(Català)
Iniciam el recorregut al portell d’entrada de la finca pública de Cúber, que trobarem aproximadament al quilòmetre 34 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença.
La finca es troba en l’ambit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana i de la Xarxa Natura 2000, inclosa en el Lloc d’Importància Comunitària Cimals de la Serra. Una primera mirada des del portell ens descobreix un paisatge auster. El que ens crida més l’atenció sens dubte és l’embassament, que ocupa gairebé tot el pla i es troba encaixonat entre el morro de Cúber (951 m) a l’esquerra, el puig de sa Rateta (1.113 m) davant i la serra de Cúber a la dreta.
El nostre camí continua cap a la dreta, cap a l’alzinar, després hem de girar a l’esquerra, seguint el camí, cap al puig de l’Ofre (1.093 m), que queda al fons. Ens hem d’acostar prou a les roques del coster de la serra de Cúber per poder apreciar l’empremta de l’erosió càrstica. El carst és una forma de relleu originat per la meteorització química de roques carbonatades, fonamentalment calcàries. Les calcàries són unes roques sedimentàries constituïdes de forma majoritària per carbonat de calci, que és soluble en aigua. El diòxid de carboni present a l’atmosfera es combina amb l’aigua de pluja per formar àcid carbònic.
Quan la pluja cau sobre les roques carbonatades, l’àcid carbònic dissol els carbonats en bicarbonats, i els arrossega de manera que deixen unes marques que dibuixen figures estranyes, estries, regates i esquerdes que s’agrupen en el nom genèric de lapiaz i es coneixen popularment com a rellars o esquetjars. Així, cada vegada que plou es dissol part de la Serra en un procés molt lent.
Les encletxes de les roques són colonitzades per plantes capaces de viure amb molt poqueta terra, com per exemple el polipodi (Polypodium cambricum) i la dauradella (Ceterach officinarum), entre altres. Acostau-vos-hi per conèixer-les.
Si ara miram cap a la nostra esquerra, podem observar que a l’altra vora de l’embassament hi ha una caseta que està tan a prop de l’aigua que s’hi pot veure el seu reflex. Es tracta del refugi de Cúber, adaptat per fer-hi petites estades.
Una vegada que deixam enrere el refugi de Cúber, a l’esquerra travessam un portell que ens deixa fora de la finca pública. Continuam el camí marcat del GR-221. Aquí la vall s’estreny i es fa més evident l’ús antic que es donava a aquestes terres, com és el cas dels conreus a les marjades al peu de sa Rateta i na Franquesa. Ara estan envaïdes pel càrritx, però no fa gaire eren productius camps de cereals.
El pla de Cúber, on ens trobam, ha estat habitat des d’antic, tal com ho demostren els jaciments prehistòrics propers de la cova del torrent de Cúber i el poblat talaiòtic d’Almallutx. De fet, el topònim Cúber, que antigament apareixia amb la grafia Qulber, és anterior al temps dels àrabs.
Després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, una extensió de vuit jovades de la propietat de Cúber, va ser atorgat a Berenguer Ferrer de Barcelona i les set restants a Marí Ferrandi, militar de l’infant de Portugal. Una jovada és una mesura superficial agrària que equival a l’extensió de terra que una parella de bous pot llaurar en un dia (aproximadament 16 quarterades).
Des d’aquests primers temps, s’hi sembrava sobretot blat, i també ordi i civada. A més a més, hi havia oliverars, alzinars i garrigues.
A la darreria del segle XVI, Cúber era un gran latifundi ramader que durant l’estiu rebia molts de ramats d’ovelles procedents del Pla de Mallorca.
L’embassament de Cúber es va construir entre l’abril de 1970 i el juny de 1971, i la finca va passar a ser propietat pública l’any 1988 a fi de protegir la conca del pantà. Actualment, la gestió de la finca pública correspon a la Conselleria de Medi Ambient, mentre que EMAYA és l’encarregada de gestionar i mantenir l’embassament.
Continuam el camí clarament visible i passam per davant les cases de Binimorat per arribar, en uns deu minuts, al coll de l’Ofre. Des d’aquí, si tornam la vista enrere veurem una esplèndida panoràmica de l’embassament amb el Puig Major al fons.
No ens hem d’oblidar de mirar de tant en tant cap al cel, perquè si anam amb el cap baix, mirant cap al terra, potser ens perdrem un espectacle preciós: el vol silenciós del voltor negre. El voltor negre (Aegypius monachus) és el rapinyaire més gran d’Europa, amb uns 100 centímetres de longitud i 250 d’envergadura. Sol pesar uns vuit quilos, però pot arribar als dotze. El color del plomatge és totalment negre, més intens en el exemplars joves i més de color xocolata en els adults. Té el cap i el coll amb un plomissol clar. El bec és molt robust i gran. És una espècie molt longeva, que pot arribar als 40 anys. Sembla que quan formen una parella viuen plegats fins que un d’ells mor. Normalment, nien damunt la capçada d’un pi (Pinus halepensis), en una plataforma de branques que construeixen ells mateixos.
Malgrat que no nidifica per aquests indrets, sí que n’és un visitant habitual, tal volta perquè hi troba restes d’animals -cabres o ovelles mortes- que li serveixen d’aliment.
Des del coll de l’Ofre el camí de ferradura baixa dibuixant uns quants revolts i en uns 15 minuts ens porta al pla de l’Ofre. Creuam la barrera i entram així a la part més espectacular de l’excursió: el barranc de Biniaraix. Des d’aquí, el camí apareix empedrat i esglaonat (gairebé 2.000 esglaons!), de manera que configura una de les obres d’enginyeria viària popular més impressionants de Mallorca. El barranc és un canó càrstic orientat cap a ponent i modelat per l’acció de les aigües. Està delimitat pel puig des Cornadors al sud i la serra de Son Torrella al nord. Aquesta era la via principal de comunicació de la vall de Sóller amb les valls de l’Ofre, Cúber, Orient o el Santuari de Lluc.
A dreta i esquerra del camí, una altra meravella: tot un seguit de marges guarnits d’oliveres, testimoni de la tenacitat i dedicació de les persones que han poblat la Serra al llarg dels segles. El camí donava accés a tots aquests camps marjats i els seus conradors l’utilitzaven per davallar l’oliva.
Els marges són murs de pedra en sec que serveixen per obtenir superfícies horitzontals a llocs amb fort pendent com els vessants de les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Així, els nostres avantpassats aconseguiren llocs més plans i apropiats per conrear-hi l’olivera.
La seva importància és doble: per una banda, l’indubtable valor històric i paisatgístic i, per l’altra, el seu paper a l’hora de retenir el sòl i evitar l’erosió. La disposició de les marjades no és aleatòria, sinó fruit de la coneixença dels trets físics d’un indret (pendent, litologia, xarxa hídrica…), i, associades a aquestes, es construïen també estructures per canalitzar l’aigua de pluja amb la finalitat d’evitar que fes malbé les terres de conreu, com les síquies i els albellons, o els camins empedrats.
Les síquies són excavacions llargues i estretes revestides de pedra en sec que recollien l’aigua a peu de marjada i la drenaven cap al torrent principal.
Els albellons són galeries subterrànies que es construïen als llocs on l’aigua tenia tendència a embassar-se. Primer retiraven part de la terra i hi col·locaven una capa de pedres amb la finalitat d’afavorir el drenatge. Després tornaven a posar la terra damunt i ja estava llesta per conrear.
Els camins empedrats són els més elaborats dels que podem veure a la Serra i evidencien que en un temps foren una important via de comunicació utilitzada sovint. L’empedrat no acostuma a ser continu al llarg de tot el camí, sinó que acostuma presentar-se en els trams de més fort pendent o en llocs on les aigües de la pluja poden fer més mal.
La funció de l’empedrat és bàsicament assegurar la pervivència dels camins: d’una banda, com que afavoreix la infiltració de l’aigua, redueix el cabal i no davalla tanta d’aigua, i de l’altra, com que no té prou força per arrossegar les pedres, com faria amb la terra, no fa malbé el traçat.
Amb el temps les marjades s’han convertit també en refugi per a espècies animals i vegetals. Les cavitats i fissures que queden entre les pedres proporcionen refugi a un gran nombre de vertebrats, com els dragons i els mostels, i d’invertebrats, alguns d’ells endèmics, com el caragol de serp. Els endemismes animals provenen d’espècies que colonitzaren les illes des dels continents circumdants i que evolucionaren aïllades, o sigui, sense establir cap contacte amb espècies continentals.
Aquests espais entre les pedres dels marges són llocs on algunes plantes poden fixar les seves arrels.
El camí del barranc ens deixa finalment a l’encisador llogaret de Biniaraix.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Camí de la coma de Binifaldó
Dificultad:(Català)
- Baixa
Distancia:(Català)
- 4.6 km (anada i tornada)
Duración:(Català)
- 2 h
Temática:(Català)
Passejant pel camí de la coma de Binifaldó coneixereu tres dels hàbitats més representatius del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: el pinar l'alzinar i l'oliverar. El camí comença en un pinar obert i assolellat, amb un sotabosc ric i abundant; després entra dins l'alzinar més ombrívol i humit, i acaba a l'oliverar de Binifaldó.
Etapas
(Català)
L'itinerari comença a l'àrea recreativa de Menut II, a l'altura del quilòmetre 16,4 de la carretera Ma-10 d'Andratx a Pollença, a l'esquerra de la carretera si anau en direcció Lluc-Pollença. Un cop que som a l'àrea recreativa i situats de cara a la carretera, ens hem de dirigir cap a la dreta per anar a cercar un pont. Passam per davall del pont a l'altre costat de la carretera. Cal que ens fixem que a mà esquerra comença un camí de terra ample: és l'inici del camí de la coma. Seguim aquest carni en un entorn vegetal obert dominat per pins. Els pinars tenen un ric estrat arbustiu, on, a més de la mata (Pistacia lentiscus), criden l'atenció espècies que tenen una floració plena de color i d'aromes. Hi abunda l'estepa llimonenca (Cistus monspeliensis), de fulles estretes i aferradisses; el xiprell (Erica multiflora), de flors rosades en forma de campana, i l'inconfusible romaní (Rosmarinus officinalis) .
I si ens deixam guiar per l'olfacte, segur que reconeixerem un dels arbusts més emblemàtics de la cultura mediterrània, la murta (Myrtus communnis), emprada pels grecs com a símbol d'amor i pau. El nom de Myrtus deriva del grec myran, que significa 'perfum', perquè tant les fulles com les flors blanques de principi d'estiu són molt aromàtiques.
El camí arriba a una bifurcació on veurem la font de la coma. És un exemple de font de mina, una galeria de captació d'aigua que té el seu origen en els qanats construïts pels musulmans, que visqueren en aquestes terres en temps de l'antiga Mayúrqa. El topònim Binifaldó marca clarament l'existència d'una alqueria islàmica, si ens atenem al prefix àrab biní-. La seva etimologia seria Beni Haldun, 'fills de Haldun'
En un clima com el de Mallorca, on les èpoques de sequera són prou importants, la necessitat d'obtenir aigua i emmagatzemar-la era i és de vital importància. Per això, a la Serra, hi són bastant comunes les construccions per obtenir aigua. Es comença perforant una mina amb un pendent adient per poder trobar l'aqüífer o ull de la font. Aquest es protegeix amb una paret i es cobreix amb lloses o amb una volta de pedra en sec. La seva principal missió consisteix a aguantar el terreny dels voltants i de damunt per garantir que la font no es cobreixi de terra i que l'aigua no surti a l'exterior. La mina és la part més important de la construcció, ja que és el nexe d'unió entre l'ull de la font i l'exterior. La fondària de la galeria per captar aigua depèn de la distància on es trobi l'ull de la font. Cal que tinguem en compte que l'aigua d'aquesta font no és potable.
Hi veís una piqueta? A les fonts hi solia haver una pica per abeurar el bestiar. I si hi havia prou aigua, es construïa una canaleta de test, de pedra o d'obra que conduïa l'aigua fins a un safareig.
Tot just passada la font de la coma, veurem que el camí es bifurca. Ens hem de desviar un moment del nostre itinerari. Si seguim l'opció de la dreta, ens conduirà fins a una bassa artificial que s'omple a partir del torrent de Binifaldó, coneguda com el Pantanet de la coma. Es va construir amb cendres, convenientment cobertes i impermeabilitzades, i s'empra per extingir incendis.
A la bassa hi trobam una important colònia de granots (Pelophylax perezi), i si anam amb compte els podrem veure sobretot a la primavera i a l'estiu ocupant-ne les voreres. Al més petit senyal de perill, els granots se submergeixen fent un plop característic. El granot és l'amfibi més abundant i estès a les Illes Balears, ja que pels seus costums diürns, renouers i gregaris no passen desapercebuts. Són de color verd o terrós, i fins i tot el color pot variar en un mateix individu amb el temps. Tenen la pell llisa i els membres llargs, els quals li faciliten el fet de desplaçar-se a grans bots.
Retornam a la font i, a partir del refugi de la coma, el camí inicia una pujada i l'alzinar comença a ser dominant. No fa gaires d'anys, amb l'elaboració del carbó als alzinars s'aprofitava en gran manera la llenya. Els rotlos de sitja que podeu veure a mà dreta després d'uns revolts són la petjada dels carboners. Asseguts al costat d'aquestes dues sitges i la barraca, ens podem imaginar com era temps enrere aquest indret. La descripció feta a final del segle XIX per l'arxiduc Lluís Salvador en el seu Die Balearen ens ajudarà a viatjar al passat:
Des de molt lluny es descobreixen, enmig de la solitud del bosc, les piles fumejants on es carbonitza l'alzina. És un treball dur i pesat. Els seus rostres groguencs pel cansament i negres pel carbó produeixen una visió fantasmagòrica. Quan els observes en a foscor de la nit, vigilant com cremen les seves sitges, és fàcil imaginar-los com si fossin esperits malignes, fent el seu treball infernal. Però quan t'hi atraques, sempre ets rebut amb un somriure...
Els carboner passen tot l'estiu al bosc: primer per esbrancar o talar els arbres; després, per traginar la llenya cap a la sitja, compondre-la i formar la pila, carbonitzar-la i davallar el carbó obtingut. Per poder viure tan de temps en la solitud del bosc es construeixen una barraca amb brancatge cobert de càrritx. Així passen llargs mesos duent una vida semisalvatge.
Per aquests indrets, encara que sigui difícil, si no feim gaire renou podrem veure alguns dels mamífers carnívors de la zona: el mostel (Mustela nivalis) o el mart (Martes martes). Ambdós mustèlids tenen un cos allargat amb pèl curt i coloració variable, segons l'espècie. El mostel habita sobretot en zones agrícoles com oliverars amb presència de marges o caramulls de pedres, on fa les seves llorigueres. En canvi, el mart és una espècie més pròpia de les zones muntanyoses, tot i que en els darrers anys està patint una forta expansió cap a l'interior i sud de l'illa. En ocasions, malgrat que no els puguem observar, en podrem constatar la presència a partir dels seus excrements, que solen deixar als camins per on passam. Els col-loquen estratègicament, de manera que si uníssim tots els punts on s'ubiquen es delimitarien els territoris dels mascles dominants i, mitjançant els senyals olfactius que desprenen, es comunicaria a la resta de membres de l'espècie que aquell territori ja està ocupat.
A mesura que pujam, l'alzinar s'aclareix per acabar en uns antics camps de conreu d'oliveres, on veureu les cases de Binifaldó entre el puig Tomir i la moleta de Binifaldó. Aquest camp se'l coneix com els Sivellins de Binifaldó, fent referència a la casta d'olivera que hi ha sembrada. Aquesta olivera té la característica de fer l'oliva molt bona, i encara que sigui relativament petita, és de gust exquisit; però a l'hora de treure'n oli, el rendiment és molt baix.
No ens torbam a arribar al camí Vell de Lluc a Pollença, on giram a la dreta per anar en direcció a les cases de Binifaldó. Abans d'arribar-hi, veurem a la dreta del camí l'alzina d'en Pere, un arbre catalogat com a singular que durant més de 500 anys ha ofert la seva bona ombra a treballadors, a caminants i, avui, a excursionistes.
Just passada l'alzina podem contemplar una bona panoràmica d'algunes de les muntanyes més representatives de la Serra; d'esquerra a dreta, identificam el puig d'en Galileu, el puig de Massanella, el Puig Major, el puig Roig, el puig Budell i, finalment, el puig Caragoler de Femenia.
Retornam al punt de partida pel mateix camí, gaudint, ara ja de baixada, dels diferents ambients que hem descobert en aquest itinerari.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Menut public estate
The public estate of Menut, Mountain of Public Utility, was acquired by the State and was transferred later to the Autonomous Community from the Balearic Islands (CAIB). It is a matter of the first public estate of the CAIB, stated in year 1927, together with the public estate of Binifaldó. The estate has, moreover, the forest nursery of Menut, used for making repopulations with autochthonous saplings, since the forties. It has been declared Shelter of Hunting, therefore hunting is prohibited. Area: 358 hectares. Situation: it is found placed in the town of Escorca, in the central sector of the Serra de Tramuntana, in the valley of Lluc. How to get there: the main access to the estate is the road Ma-10, from Lluc to Pollença, and the stretch paved from the path of Menut until the houses of Binifaldó and the hill from Pedregaret. Coordinates: 39.829104, 2.898331.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Planicia public estate
The estate of Plain was acquired by the Ministry of Environment of the Government of the Balearic Islands in the month of Februaryin 2009. The possession of Plain has one antique considerable, since the houses turn up quoted in the 14th century. It stands out for the nest building of the pilgrim hawk and the shod eagle. The fountains that pour out in the posessió are also numerous. The more named one is Sa Menta, one of the most important of the term of Banyalbufar. The forest of Planícia is one of the oak wood where a major concentration of rolls of silo and shacks of coal merchant is found. People speak about more than 150 rolls, with its shacks and several ovens of bread. It is an estate of special botanical interest, with a wealth of endemisms and with a great number of reduced distribution species. Talking about the fauna it highlights the presence of the ferreret, endemic of the island of Mallorca. Area: 442 hectares. Situation: The possession of Planícia is placed in the town of Banyalbufar. Good part of the slope occupies northwest of la Mola of Planícia, since it spreads from the peak of this important elevation of 933 meters until the bank of sea. How to get there: the entry of the estate is in the kilometric point 90.2 of the road from Pollença to Andratx (Ma-10). Coordinates: 39.670728, 2.49424.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Cúber public estate
The public estate of Cúber is considered one of the most valuable spaces of the Balearic Islands, highlighting the reservoir of the same name in its central zone. It was acquired by the Government of the Balearic Islands in 1989 and it is at present also a Mountain of Public Utility. In 2001 Cúber it was declared Shelter of Hunting, for what is prohibited any modality of hunting. Area: 362,68 hectares, in which have to be added the 59,30 it has occupied for the reservoir of Cúber, property of the Town Council of Palma. Situation: the public estate of Cúber is located in the southwestern extreme of the town of Escorca, in the north sector of the Serra of Tramuntana. How to get there: the road Ma-10 Pollença-Andratx crosses the estate for its northeastern extreme, which allows the access rolled in the public estate from Lluc and from Sóller. Between kilometers 33 and 34 the two main accesses to the users of the estate are found: the first in the recreational area of sa Font des Noguer and Camí de la Canal, and the other one, in the parking lot of the reservoir, where people access on the way towards the shelter. Coordinates: 39.784664, 2.789497.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Binifaldó public estate
This is the first public estate in the autonomous community, declared in 1927, together with Menut public estate. The property is declared a hunting lodge, so any form of hunting is prohibited. Area: 377.06 hectares. Location: is located in the town of Escorca the central sector of the Tramuntana mountains, in the valley of Lluc, in the Paratge Natural de la Seerra de Tramuntana. How to get there: The main access to the property is by the way from Valldemossa to Son Gallard. Coordinates: 39.829104, 2.898331.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Son Moragues public estate
Area: 579.96 hectares. Location: it is located in the western sector of the massif of the Yew, in the town of Valldemossa, within the natural landscape of the Serra de Tramuntana. Within its boundaries are the mount of Caragolí, mount of Boixos and mount Gros, all of them are 900 metres. How to get there: The main access to the property is by way of Valldemossa, Son Gallard. Coordinates: 39.726993, 2.634659.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Mortitx public estate
The public estate of Mortitx was declared Mountain of Public Utility in the year 1983, whem its management remained in hands of the Government of the Balearic Islands. In those moments, the purchase of estates on the part of the Administration was set in a strategy of enlargement of the public estates. The estate is declared Shelter of Hunting, for this reason hunting is prohibited. Area: 719,27 hectares. Situation: the public estate of Mortitx is in the more oriental coastal extreme of the town of Escorca. How to get there: the public estate is accessed by the road Ma-10 from Lluc to Pollença, 10.3 km. Coordinates: 39.887085, 2.902451.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Sa Coma des Prat public estate
Public estate Sa Coma Es Prat was acquired by the Government of the Balearic Islands in 1989. Mount has been declared a public utility and hunting lodge, so it is not allowed any hunting modality. Area: 189.76 hectares. Location: it is located in the center of town Escorca within the northern sector of the Natural Sierra de Tramuntana. How to get there: the estate has no public road access. You can reach it from the public estate of Cuber, from Tossals Verds public estate or from the public estate of Sa Mola de Son Massip. Coordinates: 39.792182, 2.82486.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Míner Gran public estate
The public estate of Míner Gran was transferred from the State to the Autonomous Community from the Balearic Islands in the year 1984, through the Royal Decree 1678/1984, of 1 August, of cession of functions and services of the State to the Autonomous Community of the Balearic Islands on the subject of conservation of the nature. A year before it was declared Mountain of Public Utility. The estate since year 2001 is declared Shelter of Hunting, for what is prohibited any modality of hunting. Area: 536,31 hectares. Situation: it is located in the most oriental extreme of the town of Escorca, with a small part in the towns of Pollença and Campanet. How to get there: Coordinates: 39.83095,2.926826
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Ses Figueroles public estate
The public estate of Ses Figueroles was acquired by the Ministry of Environment of the Government of the Balearic Islands in year 1997, with the objective of acquiring terrains to dedicate them to the conservation of the ferreret and from its habitat. At present it is also a Mountain of Public Utility. From 2001 any hunting modality is allowed, because it was declared Shelter of Hunting. Area: 272,58 hectares. Situation: the public estate of Ses Figueroles is located in the extreme oriental north of the town of Selva, with a small portion of terrain in Escorca, in the north sector of Serra of Tramuntana. How to get there: The public estate does not have rolled access. Walking can be reached from Alcanella linking of public estates of Menut, Binifaldó and Míner Gran. Coordinates: 39.807217,2.905884.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
LOCALITZACIÓ I HORARIS
- On està situat el Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?
El Centre d'Interpretació està situat abans d'entrar a l'aparcament del Santuari de Lluc. A mà esquerra hi ha un edifici de pedra antic reformat amb una façana metàl·lica que posa Ca s'Amitger (i) Serra de Tramuntana
-Com arribar al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger?
Hi ha tres vies per arribar al Centre d’Interpretació.
- Des d’Inca per la carretera 2130 agafant la indicació direcció cap a Lluc.
- Del poble de Pollença per la carretera Ma-10 direcció Lluc
- Del poble de Sóller per la carretera Ma-10 direcció Lluc.
- Quins equipaments trobam al Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?
La recepció i la exposició del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana.
- Quins horaris té el Centre d'informació i interpretació ?
L’horari d'atenció al públic al centre de recepció és de les 9:30 a les 16:00 hores i l’exposició de 9:45 a 15:30 hores de dilluns a diumenge.
Telèfon de contacte: +34 971 51 70 70 /83
- Quins dies està tancat el Centre d'Informació i Interpretació?
Està tancat dia 25 de desembre i dia 1 de gener. Altres festius que pugui està tancat dependrà del calendari laboral i d'altres incidències. Els dies que es prevegi el tancament s’avisarà amb antelació amb un cartell penjat a la porta, per xarxes socials i per les planes web institucionals ( espaisnaturalsprotegits.com i balearsnatura.com ).
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
TRANSPORT
-Hi ha servei d'autobús que surti de Lluc?
Tot l’any direcció Lluc - Inca ( L 330), linea del TIB
D’abril a octubre Lluc - Pollença - Sóller- sa Calobra ( L 354 i L355), linees autocares Mallorca
*Més informació d’horaris i trajectes a la web del TIB( Transport Illes Balears) i www.autocaresmallorca.com ( telèfon contacte autocares mallorca: +34 971 545696).
- Hi ha transport per tornar des de sa Calobra al Santuari de Lluc?
Hi ha transport públic (bus línea 355 Can Picafort a sa Calobra) des del mes d'abril fins octubre. La resta de mesos només taxi.
Informació: www.autocaresmallorca.com // telèfon: +34 971 545696
Telèfon taxi( Escorca): 608631707 ( Paco)
- Quin són els horaris dels vaixells que surten de sa Calobra i Sóller ?
Consultar horaris i preus : www.barcosazules.com // + 34 971 630170
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
SERVEIS
-Santuari de Lluc: Hospederia, preus, horaris de visites, dependències que es poden visitar, escolania dels blavets: info@lluc.net // http://www.escolanialluc.es/ // http://www.lluc.net/ Telèfon Santuari:+34 971 871525
- Hi ha una piscina a Lluc ? Quins horaris i preus té ?
A Lluc, devora al jardí botànic, hi ha una piscina que s'obre a mitjans del mes de juny i es tanca el mes de setembre.
Està oberta tots els dies de la setmana a tot el públic de 10:00 h. a les 18:00 hores i el preu són 3€ i els menors de 9 anys no paguen (2019).
- Quines tendes hi ha al Santuari de Lluc?
Botiga de queviures en general (pa, pastissos, fruita, beguda, oli, llonganisses, sobrassada, etc.), productes de neteja i d’higiene personal: Està oberta de dilluns a diumenge de 8:00 a les 14:00h.
Telèfon de contacte: 971 51 70 28
Botiga de souvenirs “ Ses Mides “ oberta de dilluns a diumenge.
- Hi ha farmàcia al Santuari de Lluc?
Hi ha una petita farmàcia devora l'ajuntament d'Escorca. Està oberta de dimarts a diumenge de 10:00 a 16:00 hores .
Telèfon: 971517101
- Quins restaurants i cafeteries hi ha al Santuari de Lluc ?
- Restaurant Ca s'Amitger: 971517046
- Restaurant sa Fonda: 971517022
- Restaurant Es Guix: 971517092
- Restaurant sa Font Coberta (actualment tancat): 971517024
- Restaurant Coll de sa Bataia: 971517017
- Cafè sa Plaça: 971517024
- Restaurant Es Gallet: 971517007
- Restaurant Escorca: 971 517095
- Hi ha restaurants a sa Calobra?
Gastro Bar Torrent de Pareis: +34 971517069
Hotel sa Calobra: + 34 971517016
Mar Azul: + 34 971 517066
Brisamar
Bar playa sa Calobra
Hi ha restaurants a Cala Tuent?
Es Vergeret: +34 971517105
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
REFUGIS
-Quins refugis hi ha al paratge Natural de la Serra de Tramuntana?
*Refugis gestionats pel Consell Insular de Mallorca: Informació i reserves: xarxaderefugis@conselldemallorca.net // http://www.serradetramuntana.net
*Refugis gestionats pel GOIB: Reserves online: pàgina web Ibanat ( Institut Balear de la Natura). Altres consultes: ibanat@refugis.caib.es telèfon informació + 34 971 177652 de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 horas.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ACAMPADES
- On es pot acampar?
IBANAT gestiona dues zones d'acampada públiques al Paratge Natural de la Serra de Tramuntana:
- Sa Font Coberta, situada dins de l'aparcament del Santuari de Lluc. Places: +-200 tendes. Període de funcionament: tot l’any.Gestionat per: IBANAT. Reserves: directament el mateix dia al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger de 9:30 a 16:00h(no es fan reserves prèvies).
- Es Pixarells situada al km 17 de la carretera Ma-10 direcció cap el poble de Pollença. Places: 22 tendes .Període de funcionament: tot l’any. Gestionat per: IBANAT. S'ha de fer una reserva prèvia telefonant al Centre d'Interpretació de Ca s'Amitger de 9:30 a 16:00 h: +34 971 517070/83 ( sol·licitar mínim de 1 setmana d’antelació i un màxim de 2 mesos).
- Que es necessita per poder acampar?
Han de passar el mateix dia que vulguin acampar per les oficines de Ca s’Amitger de les 9:30 fins les 16:00h de dilluns a diumenge. Han d’emplenar un full de sol·licitud amb el nom, llinatges i DNI. La persona que es fa responsable del grup a de ser major d’edat.
-Quin preu tenen les acampades?
Han de pagar 5€ per persona i nit. Els menors de 14 anys no paguen.
-Es pot pagar amb targeta?
No es pot pagar amb targeta. S’ha de pagar en fectiu.
-Quins equipaments tenen les acampades?
Sa Font Coberta: banys i dutxes d’aigua calenta. Zona per poder torrar. Hi ha un endoll als banys però no hi ha més punts d’electricitat. Diferents aixetes d’aigua no potable, taules i bancs de fusta devora les torradores.
Es Pixarells: banys i dutxes d’aigua freda. Zona coberta per poder torrar amb dues taules i bancs de fusta. No hi ha electricitat. Punts d’aigua no potable.
-Es lloguen tendes per acampar?
No es lloguen tendes.Cada persona o grup ha de dur la seva tenda de campanya.
-Per poder accedir a les zones d’acampada cal abonar el pàrquing?
Sí, cal realitzar l’abonament del pàrquing per acampar a sa Font Coberta, però no al d’Es Pixarells.
-Es pot fer foc a les zones d’acampada?
Es pot fer foc a les zones habilitades a les dues acampades desde el 6 d’octubre fins al 30 d’abril. A la zona d’acampada de sa Font Coberta, segons la disponibilitat, es deixarà mig bidó perquè es pugui fer foc devora la tenda.
Segons el Decret 125/2007, de 5 d'octubre no es pot fer foc, ni utilitzar camping gas, ni cuines de butà des de dia 1 de maig fins dia 15 d'octubre a totes les àrees recreatives i zones d'acampada.
-Es dóna llenya per poder fer foc a les acampades?
Una vegada realitzat l’abonament per l’acampada es lliurarà un tiquet per persona que hagi realitzat l’abonament que es podrà canviar per estelles de llenya a la zona d’acampada de sa Font Coberta.
- On podem comprar llenya
Es pot comprar llenya els dissabtes i diumenges a la zona d'acampada de Sa Font Coberta.
Si no s’ofereix a la zona d’acampada, també es pot adquirir a Ca s'Amitger.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ÀREES RECREATIVES
- Quines àrees recreatives hi ha a prop de Lluc?
- Les àrees recreatives es reserven?
Les àrees recreatives són d'ùs públic i no es poden reservar.
- És necessari demanar permís per fer foc a les àrees recreatives?
No és necessari demanar permís. Tanmateix està prohibit fer foc entre l’1 de maig i el 15 d'octubre.
- Es poden dur cans a les acampades i àrees recreatives?
- A les zones d'acampada no es poden dur cans.
- A les àrees recreatives han d’anar fermats.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ALTRES
- Hi ha zones habilitades per a les autocaravanes o furgonetes camper?
Al Santuari de Lluc no hi ha cap espai habilitat en aquests moments per les autocaravanes o furgonetes camper, etc.
- Es pot nedar als embassament de Cúber i Gorg Blau?
No es pot nedar.
- Es pot pujar al Puig Major?
Es una zona militar i s'ha de demanar permís.
Telèfon per demanar permís: 971 637030
- Es pot accedir al Far de Formentor?
A partir de juny a setembre entre les 10:00 i les 19:00 hores no es pot accedir amb vehicle particular, només amb bus(L353) des de el Port de Pollença amb aturades a l'hotel Formentor i far
Més informació: formentor.consellmallorca.cat
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
ITINERARIS
- Quines excursions es poden fer als voltants de Lluc?
- Camí de sa Cometa des Morts ( itinerari circular, 2h i, 3,6 km, dificultat baixa)
- Volta a sa Moleta de Binifaldó (itinerari circular, 3 h. i 3,6 km, dificultat baixa)
- Camí Vell de Lluc a Caimari (itinerari anada: 2 h i, 7,12 km, dificultat baixa)
- Pujada al Puig Tomir ( itinerari anada i tornada al cim pel mateix camí 6h. i 12,4 km, dificultat alta)
- Puig Galileu (itinerari anada i tornada fins al cim pel mateix camí 5h i 14 km, dificultat alta)
- Camí Pixarells (itinerari anada i tornada, menys de 2 hores, i 4.25km
- Camí Coma Binifaldó (itinerari anada i tornada: menys de 2h i 4,6 km, dificultat baixa)
- Pujada al Puig Massanella (itinerari circular 5 h. i 12 km, dificultat mitjana). S'ha de pagar per accedir a la finca privada: els residents menors de 12 anys 2€ i la resta 4€ ; els no residents menors de 12 anys 3€ i la resta 6€.
- Volta al Puig Roig (finques privades). Només es pot fer el diumenge (itinerari circular 6 h. i 21 km, dificultat mitjana)
- Per on hem d'anar per començar l'itinerari del Torrent de Pareis?
Es comença devora el restaurant Escorca al punt quilomètric ( 25,2 de la Ma -10).Hi ha dues zones d’aparcament. A l’altre costat del Restaurant d’Escorca, hi ha un portell d’on parteix un camí que davalla fins a una paret de pedres, vorejant aquesta paret deixam enrere un petit portell i giram a l’esquerra seguint un camí per dins l’alzinar, a la sortida del qual, davant nosaltres ja es veu clarament el torrent i el mateix camí ens conduirà fins el llit del torrent.
- Quina dificultat té l'itinerari del Torrent de Pareis?
Es tracta d’una excursió de dificultat molt alta, sobretot en alguns passos. Per dur-la a terme amb seguretat és important anar acompanyats d’algun excursionista experimentat i coneixedor del torrent. Aquesta excursió és més assequible durant els mesos d’estiu, però les altes temperatures aconsellen iniciar la ruta tan prest com sigui possible i anar proveïts amb molt d’aigua. A l’hivern, en canvi, l’aigua que queda als gorgs la converteix en una ruta arriscada que obliga a dur equipament tècnic ( vestits de neoprè, calçat adequat…)
- Quan de temps necessitam per fer el Torrent de Pareis?
Des del restaurant Escorca fins arribar a sa Calobra unes 5h.
- Es pot fer el torrent de Pareis començant des de la platja de sa Calobra?
Sí que es pot realitzar, però la dificultad de realitzar l’itinerari és major.
- Que es necessita per fer el Torrent de Pareis?
Cal anar acompanyat d’un excursionista experimentat i coneixedor del torrent. Tenir bona forma física, dur el telèfon mòbil ben carregat i portar aigua suficient sobretot a l’estiu, calçat i vestimenta adequada (capell i protecció solar) segons l’època de l’any . A l’hivern s’ha de calcular el temps de sol per no arribar a sa Calobra a les fosques i s’ha de portar equipament tècnic per fer barranquisme i per ficar-se a l’aigua (vestits de neoprè, calçat específic). No és recomanable fer el torrent de Pareis quan ha plogut o si les previsions meteorològiques són de pluja o desfavorables.
PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
Located in the northern part of Mallorca occupying the municipalities of Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller and Valldemossa.
MAPA